ELS DIARIS ESTAN D'ACORD

 

Demà, diada de Sant Jordi, és com jugar una mena de final de champions.

I resulta que la cosa està força candent... 

Per sort, els dos grans estan d'acord: El Periodico considera que VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS està entre...

Las 15 mejores novelas históricas y 'best sellers' para regalar este Sant Jordi: recomendaciones

I segons La Vanguardia...

PARAULA DE MIXA

 

Ha estat un gran honor i un gran plaer compartir aquesta mitja horeta de xerrada amb la Mixa, a la Llibreria Ona de Barcelona.

UN SANT JORDI MOGUDET

Doncs ja sabeu on trobar-me... 

Aquest Sant Jordi faré doblet perquè, poc abans de rebre el Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona per VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS, d'Editorial Comanegra, havia publicat, amb Angle Editorial, CATALUNYA, TERRA DE BANDOLERS.

(Vaig afilant el bolígraf i fent exercicis de canell).

RUTA LITERÀRIA PEL RAVAL

El 12 d'Abril ens trobem al Raval de Barcelona.

Als carrers on transcorre la història.

Perquè encara queden indicis d'aquella Barcelona de 1840...

Un acte organitzat per la Llibreria Alibri, amb la col·laboració de comanegra.

FESTA DE LA NOVEL·LA HISTÒRICA: LA CITA MÉS ADIENT

 

Aquest any ens hi han convidat al detectiu Auguste Dupin i a mi!

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS 

Premi Santa Eulàlia de Novel·la de Barcelona. 

Si voleu saber més coses sobre la Barcelona de 1840, us espero a la 

Festa de la Novel·la Històrica de Puig-reig, el 6 d’abril de 2024.

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS: ANEM PER LA SEGONA!!!

Llibreria Alibri de Barcelona https://www.alibri.cat/ 

Ja és oficial: hem exhaurit la Primera edició i anem per la Segona, a les envistes de Sant Jordi, patró de Catalunya i de les sofertes escriptores i escriptors.

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS va guanyar el Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona el 12 de febrer de 2024.

Gràcies, soferts lectors i lectores, per fer possible que ja anem per la Segona.

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS

La passada nit 12 de febrer de 2024, diada de la copatrona de Barcelona Santa Eulàlia, al Teatre Goya, Editorial Comanegra i ÀfOra Focus Edicions em van fer lliurament del Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona per aquesta obra.

   

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS és una novel·la històrica i d’intriga ambientada a mitjans del segle XIX que neix d’una conversa informal i d’un grapat de passions personals. 

La conversa va ser amb l’estimat Miquel Mora i Lladó, a qui està dedicat el llibre, que es preguntava què hauria passat si algun dels grans detectius literaris hagués vingut a investigar algun crim a Catalunya. 

Les passions, per aquest ordre: Barcelona, els llibres, Edgar Allan Poe i la història de la meva ciutat. Totes quatre les he pogut reflectir en aquesta novel·la: una Barcelona, avui desapareguda, empresonada per les seves muralles, fosca, sovint tètrica i sorprenent, però també lluminosa i fascinant, on el primer detectiu de la història de la literatura, Auguste Dupin, creat per Poe, ve a investigar la desaparició d’un llibre misteriós… 

En el background es pot entreveure una curiosa llegenda que va córrer per la ciutat, en aquella època, originada precisament a la França de Dupin: el cas del llibreter assassí de Barcelona. Durant gairebé un segle es va creure una realitat. Va resultar ser una llegenda, un fake news, que en diríem ara; però el personatge era tan fascinant que vaig decidir que seria un digne rival per a Dupin: un assassí en sèrie en una època en que ni tan sols s’havia definit encara aquest concepte. 

Una novel·la històrica sempre és un repte, però també una gran satisfacció: fas com un mag, ressuscites una ciutat que ja no existeix i l’evoques a través de les paraules, provocant sensacions en el lector, intentant que vegi allò que ja no existeix en un lloc que potser coneix molt bé. 

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS és tota una experiència de viatge a través del temps que permet descobrir els racons fascinants d’aquella fascinant ciutat en aquella època fascinant…

JA ÉS A LES LLIBRERIES: «CATALUNYA, TERRA DE BANDOLERS»

 

Després dels pirates, bandolers de mar, calia recuperar els de terra. 

Quan vaig començar a escriure aquest llibre només coneixia el nom de dos bandolers catalans: Perot Rocaguinarda i Serrallonga. I em sonaven alguns àlies força vistosos: Trucafort, Toca-son, Panxampla... També havia sentit a parlar de les faccions dels nyerros i els cadells, vagament mencionades a la minsa història de Catalunya que ens servien a l’escola. Pel que fa als més propers en el temps, les meves úniques referències eren l’Esparver de La punyalada, de Marià Vayreda (m’havia impressionat el seu «salt del lladre»), i la Pera perquè Lluís Llach li havia dedicat una cançó. A mesura que vaig anar recopilant noms, me’n van sonar d’altres: Banyuls, Oliver de Boteller, Alemany… Però venien amb sorpresa: no eren només pròcers d’altres temps; eren també Senyors Bandolers, un concepte que fins aleshores ignorava totalment.

Quan vaig començar a endreçar-los cronològicament, vaig comprendre que el bandolerisme era, en realitat, molts bandolerismes, perquè es tracta d’un fenomen que s’allarga en el temps. Catalunya ha estat terra de bandolers des de l’alta edat mitjana fins ben bé la frontera del segle XX: bandolers dels temps feudals, bandolers del Barroc —el període més intens—, i bandolers després de totes i cadascuna de les moltes guerres que han assolat el país.

En endreçar-los geogràficament vaig constatar la realitat d’una frase del virrei García Álvarez de Toledo de mitjan segle XVI: «Tota Cathalunya està plena de bandolers.»

No és que el bandolerisme sigui un fenomen exclusivament nostre, per descomptat. Però el que sí que és cert és que, com diu Josep Solanes a L’home català, «La figura del català que més s’ha passejat pel món, no ho oblidem, gràcies al Quixot que amb tanta força l’ha remolcat a través dels anys i dels països, és justament la de Roca Guinarda».

Sens dubte, el nostre patrimoni bandoler és un dels més valuosos d’Europa. I potser a alguns de vosaltres us sorprendrà trobar en aquestes pàgines fins i tot el vostre cognom, però és que, a diferència dels pirates, els bandolers eren els nostres avantpassats. Catalans en el 99,6% dels casos. Només cal dir que dels 3.028 bandolers estudiats per escriure aquest llibre, només 12 porten cognoms espanyols.

Ramon Martí i Alsina - El sometent del Bruc

Les històries que anava descobrint eren tan interessants que hauria volgut escriure sobre tots ells, però no es tractava de fer una enciclopèdia del bandolerisme, sinó d’acostar als catalans un fenomen una mica oblidat i distorsionat. En tractar-se d’uns fets els protagonistes dels quals pertanyen a les classes populars, en lloc de les dirigents —que són, al capdavall, les que redacten la Història—, calia anar a recuperar-los als soterranis i a les golfes amb una persistent feina de buidatge d’arxius municipals i comarcals.

El resultat són aquestes 135 biografies (un 4,5% dels localitzats!), una tria de les més destacables, les més originals o curioses, que abasten de manera proporcional aquests vuit segles de bandolerisme català.

I com que gairebé tots els pobles de Catalunya tenen els seus bandolers particulars, no m’he pogut estar d’incloure’ls al llistat final: Mapa bandoler de Catalunya. Per si algú s’anima a seguir-hi treballant…

 

UN PÒDCAST DE PIRATES PER AL MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA

Aquí teniu la gravació basada en CATALUNYA, TERRA DE PIRATES que el MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA em va sol·licitar per al seu nou projecte SOM Pòdcast:

Pòdcast CATALUNYA, TERRA DE PIRATES

UN ARTICLE PER A LA REVISTA ARGO

 

Aprofitant la publicació de Catalunya, terra de Pirates, la revista ARGO, editada pel Museu Marítim de Barcelona, em va sol·licitar un article sobre el tema.

El vaig centrar en un punt de vista desmitificador. 
La pirateria és, en realitat, un fenomen terrible.
L'article posa en valor una visió i una versió dels fets que van més enllà del mite, la llegenda i la pel·lícula de Hollywood.

 

L'OMBRA DE LA MAGUI ENCARA ÉS AL JARDÍ

Fa gairebé un segle que la Marguerite Viladalba i Laforest, Magui, va desaparèixer.

Per què, doncs, la seva ombra encara és al jardí?

El Marc, un jove historiador i professor que passa per un complicat moment sentimental, comença a interessar-se pel que ell denomina «l’enigma familiar»: la misteriosa desaparició, durant la revetlla de Sant Joan de l’any 1919, de la petita Magui, la germana de la seva besàvia.

Cent anys més tard, només els difusos records de l’àvia Marga i el llibre que el rebesavi va escriure semblen donar pistes al Marc per entendre què va passar aquella nit festiva d’estiu al preciós jardí d’una mansió de la Bonanova plena de convidats i de servei.

Malgrat el temps i l’absència d’indicis, el Marc rep dues ajudes inesperades: la de l’Anna, una advocada que ha conegut per internet, i la de la Teresina, una dona molt vella, filla de la majordoma dels Viladalba i que va ser amiga de la nena desapareguda.

La Teresina viu a l’antiga casa familiar, ara convertida en residència d’avis, una edificació que el propi Marc desconeixia…

Amb un joc de Flashbacks molt ben mesurat, la novel·la desplaça constantment el lector de l’actualitat a la Barcelona de finals del segle XIX i principis del segle XX.

L’inspector Hilario Manzaneda és l’encarregat d'investigar el cas en una època en que la criminologia era encara a les beceroles i el poder de les famílies de l’alta burgesia s’imposava sobre la llei i la justícia.

Dues històries separades en el temps que es desenvolupen en paral·lel en aquest inquietant retrat en sèpia i vermell de la Barcelona del modernisme i de la Febre d’Or.

Podran els Viladalba, 100 anys més tard, saber per què va desaparèixer la petita Magui? 

Totes les famílies tenen secrets. Alguns, fascinants. Alguns, de 100 anys d’antiguitat.

L'ÚLTIM MESTRE DEL TEMPLE

Gaudí.

L'Últim Mestre del Temple.

L'Objectiu dels PREMIS TALENT —ho deien les bases del concurs— és tremendament pragmàtic. Per això em vaig deixar seduir: contribuir a que «allò que s'enduen els turistes sigui el més acurat possible, el més amable, el més captivador... allò que a cadascú li hagi suggerit i que representi els millors valors de la nostra societat».

Qui podia resistir-se a un argument com aquest?

I si del que es tractava era de fer ciutat i país —el lema dels premis no deixa espai pel dubte: SOM BARCELONA, SOM CATALUNYA I SOM TALENT—, qui millor per a fer-nos d’ambaixador que Antoni Gaudí, l’Últim Mestre del Temple?

El passat dimecres 10 de maig, a la sala de festes Luz de Gas de Barcelona, el jurat de la III EDICIÓ DELS PREMIS TALENT, organitzats per «EmprenE2», em va atorgar un premi; el Primer Premi d’una categoria que s’implementava per primer cop: «PREMIS TALENT-RELAT 2017».

Lliurament de premis a Luz de Gas.
Foto: Andreu Ródenas

Sóc nascuda a bcn.

Barcelonina pels quatre costats.

Ja de molt petita em fascinaven els edificis, les obres de Gaudí.

Sempre vaig saber que tard o d’hora voldria escriure alguna cosa sobre això.

Algú que ja ha llegit el relat em va dir: «crec que Gaudí estaria content del que has escrit. Estaria molt content». 

És el millor que em podien dir.

Gràcies, Antoni Gaudí, per haver-me proporcionat l’argument.

I gràcies, «EmprenE2» per haver-me’l premiat.

Aquí el teniu.

Aquí el començo...

...a la pàgina web d’«EmprenE2» podeu acabar-lo de llegir.

Escolta el so de les campanes.

Dringuen, metàl·liques, cristal·lines, líquides. També furioses.
Toquen a morts.
Però, què importa la melodia si el so és màgic?
I quan sent el cop, entén la melodia.
Cau i cau en un abisme que només és el terra, entre les vies del tramvia.
Mira amb sorpresa la creu roja. És la capa d’un dels seus cavallers templers?
El so de les campanes s’ha anat afeblint, però els seus ulls segueixen veient la creu. Els seus ulls blaus com el cel de l’estiu mediterrani. El cel blau de Barcelona sobre els seus ulls blaus... abans de tancar-los, cansat.
http://bit.ly/2pFrNaE

El trofeu, escultura d'Helena Agustí Maragall

SHOPPING PER BCN ALS FELIÇOS VINT

  En aquelles escapades, que de vegades li ocupaven tota la tarda, la Louise es perdia electritzada pels carrers i carrerons de la ciutat vella. Descobria racons, establiments, espais insospitats. Observava amb curiositat l’anar i venir de la gent. S’aturava a contemplar l’aparador d’una perfumeria tant com els sacs de llegums d’un colmado trets al carrer. Recorria les avingudes de moda; entrava a les botigues de llenceria de luxe, com l’Aurigemma, on tenien sempre les darreres novetats arribades de París; o s’endinsava per carrerons humits i bruts, amb portals llòbrecs i escales dretes de les que brollaven ferums de rònec i de col bullida. De vegades s’aposentava en un banc de la plaça Reial. Les mainaderes de les criatures de la crème brulée feien capelleta i s’explicaven xafarderies, o flirtejaven amb els soldats de les Drassanes que es deixaven caure per la plaça, atrets com mosques a la mel. Les dides, grasses, de pitrera rodona i generosa, vestides amb davantal, còfia i maneguins, i embolicades amb puntes de coixí blanquíssimes. exhibien orgulloses els nadons del que en deien «mares de luxe».

  En altres ocasions, entrava als grans magatzems El Siglo, tafanejava sense intenció de comprar res o s’asseia a que la pentinessin a la moderníssima perruqueria que hi havien inaugurat aquell mateix any. 

  Aquella mateixa enyorança, que la portava volant amb el pensament al centre de la seva ciutat natal, era la que feia que el carrer Ferran fos, entre tots, el seu preferit per deixar-hi passar les hores de reconquerida llibertat. I és que aquesta augusta via, la més brillant del costat esquerra de les Rambles, li recordava moltíssim la seva rue de la Paix. 

  Al carrer Ferran hi havia botigues de tot. De tot el que pogués desitjar algú amb el moneder generós, és clar. Joies, sedes, barrets, sastres i modistes de luxe, estampes, bijuteria, parament per la llar... i les millors xocolateries i pastisseries de tota la ciutat. La que més l’enllaminia era Can Llibre, on de tant en tant feia una parada «tècnica» per adquirir combustible abans de seguir passejant. A la façana de l’establiment, un escut imperial, amb corona i tot, proclamava que en Pere Llibre era Proveedor de la Real Casa. I a l’interior, confortablement assegudes a les tauletes de marbre, les dames i damisel·les de l’alta societat prenien gemes i bolados en platets de porcellana fina i xerès o mançanilla en copetes de cristall de Bohèmia.

La luxosa confiteria de Pere Llibre

 

(Retalls de la meva nova novel·la...)

L'ANY DEL TIFUS

   1914 va ser l’any del tifus. L’any que van morir més de dues mil persones només a Barcelona.

   El tifus, com en tots els entorns industrials, era endèmic a la ciutat, i de tant en tant es produïen unes quantes dotzenes de morts. Però l’epidèmia d’aquell any va superar sobre manera totes les anteriors. Encara avui se la recorda com una de les més virulentes que mai s’hagi patit.

   Els barris de Barcelona, gairebé tots, amb poques excepcions, es caracteritzaven per l’acumulació de brutícia per tot arreu. Als carrers i a les cases. Als balcons, on la gent criava conills i gallines per arrodonir la taula. Als patis, on hi tenien porcs i cabres. Als terrats, infestats de rates i de coloms... Aquell mateix estiu, els veïns del carrer Sant Pere Més Alt havien tingut l’humorada de penjar-hi uns cartells que deien: «Mil pessetes al qui provi que existeix un carrer més brut que aquest». I ho era tant i tant, de brut, que de vegades no es podia ni passar a causa de les piles d’escombraries, les sobres que la gent llançava daltabaix de les finestres, els trastos, els mobles vells i els matalassos abandonats que algun trinxeraire s’apropiava per estalviar-se de dormir directament a terra.

   A més a més, la majoria de les cases no tenien aigua corrent i les noies es feien un tip de fer viatges a les diverses fonts públiques del veïnat per omplir càntirs i galledes.

Hospital del Mar de Barcelona

   Les primeres alarmes es van originar aquell mes de setembre a Sant Andreu de Palomar. Els metges del districte estaven desbordats amb l’increment de casos de tifus. Aviat els van seguir els de Gràcia, els de la Barceloneta, els de la ciutat vella i fins i tot els del nounat Eixample. El doctor Ramon Turró, que era director del Laboratori Bacteriològic Municipal, després d’efectuar diversos anàlisis va denunciar que les fonts infectades eren les que es proveïen del vell aqüeducte de les aigües de Montcada. Però com que aquestes eren precisament les del servei municipal, que competia front a front amb un segon servei privat, el de la Societat General d’Aigües de Barcelona, alimentat pel riu Llobregat, l’Ajuntament s’anava fent el ronsa. No va precintar cap de les seves fonts fins a mitjans de novembre, quan l’epidèmia ja era fora de control.

   De seguida van treure el cap, com sorgides de la foscor, que no de l’oblit, les antigues supersticions medievals.

   —Càstig diví! —clamaven des dels púlpits capellans retrògrads.

   —Penediu-vos, pobres pecadors!

   —La fi del món s’acosta!

   El doctor Turró, molt més pragmàtic, es va dedicar a pintar a les fonts contaminades creus vermelles, com aquelles que, segons la Bíblia, els israelites d’Egipte havien estampat a les portes perquè Jahvè els identifiqués quan enviés la darrera plaga. I com que la gent no feia gaire cas de les creus, va decidir injectar permanganat a les canonades de les fonts perquè l’aigua sortís de color roig i dissuadís als qui encara se la bevien. Els elaboradors de sifó i de litins, com aquells del famós Doctor Gustin, que s’anunciaven a totes hores a la premsa, van fer el seu agost. També els cellers de vi i les fàbriques de cervesa. La casa Moritz feia un comunicat que deia que cap dels seus empleats estava encomanat!

   I, entremig de tot aquell enrenou, els metges lluitàvem amb desesper, buscant remeis que no existien pels més de vint-i-cinc mil contagiats que ja es comptabilitzaven a tots els hospitals de la ciutat.

   Va ser aquell any, l’any del tifus, que es va fundar l’Hospital del Mar.

Un altre paràgraf  expulsat del meu proper llibre...  que em sabia greu llençar

EL RIGODON DEL PASSEIG DE GRÀCIA

  Des de feina uns quants anys, i amb motiu de l’expansió inaturable de l’Eixample, el passeig de Gràcia s’havia convertit en l’eix de Barcelona. A banda i banda havien crescut, com rovellons a la tardor, palaus, palauets i fastuoses cases de veïns, signades pels arquitectes vuitcentistes i modernistes amb més crèdit del moment.

   I era en aquest decorat que es desplegava el rigodon dels elegants.

  Cada migdia, puntualment, des de les dotze fins a dos quarts de dues, el bo i millor de la burgesia barcelonina, i algun que altre aristòcrata no excessivament ranci, sortien a exhibir-se per la rambleta de pujant a mà dreta del passeig de Gràcia, entre els carrers Casp i Provença. A peu, a cavall i, sobretot, amb cotxe particular.

  El que més abundava eren les noies en edat de maridar, acompanyades per les seves mares, i els joves caçadors de cabelleres, que sortien a contemplar, sospesar i garbellar el catàleg estricte en el què havien d’obtenir esposa. Tots ells, tant dones com homes, anaven mudats amb el millor dels seus armaris: vestits, sabates, capells, ombrel·les i, sobretot, joies.

  L’estament mascle de l’espectacle barceloní tampoc escatimava els seus figurins, importats de les millors sastreries de Londres i París, les seves impecables toilettes i les seves joies. Com que la moda del moment els feia dur els cabells partits amb una rectilínia clenxa i engominats fins al deliri, la premsa satírica els havia penjat el sobrenom de «gomosos». Però no es tractava únicament dels fills ociosos de casa bona, sinó també d’industrials, banquers i fins i tot polítics que cap allà la una, i amb l’excusa que anaven a dinar, es deixaven caure pel passeig i se sumaven al rigodon. I com si seguissin els melodiosos passos d’aquest ball, pujaven i baixaven en un rítmic ritual d’elegàncies. Mirades de reüll, somriures més o menys velats, moviments de ventall o d’ombrel·la gairebé imperceptibles, barretades més o menys entusiastes, formaven part d’un llenguatge que només sabien desxifrar els qui pertanyien a aquell petit món.

  I quan semblava que la dansa ja havia arribat al prou i massa, aleshores canviava la música i el ritme. Pel bell mig del passeig de Gràcia, gairebé com si fos una rua de l’elegància suprema, començaven a aparèixer els troncs de cavalls més luxosos, carretel·les descobertes, tílburis de llampants colors, berlines xarolades... I entremig, com una mena de guàrdia reial que els escortessin, els cavallers, genets en llustrosos pura sangs andalusos, abillats amb acolorits vestits i barrets de copa, sols o en escamots; de vegades acompanyant alguna amazona de llargues faldilles, guants de pell de Rússia i xals voleiadors. Les més modernes, amb vestits tailleur i barrets forts que semblaven directament sostrets de la City londinenca.

  Gairebé tots els rics i poderosos de la ciutat es donaven cita, al migdia, al passeig de Gràcia. Entremig sempre s’hi colava alguna bella entretinguda amb deliris de grandesa, d’aquelles que cantaven, ballaven i feien «descorches» als teatres o als cafès-concert. La bona gent d’armilla les tolerava perquè sabia que eren amiguetes eventuals dels seus cadells en edat d’esbravar-se.

  A la una del migdia començava el compte enrera de l’espectacle quan, amb puntualitat suïssa, s’obrien amb un cert dramatisme les portes del palau neogrec dels marquesos de Marianao, a l’encreuament amb el carrer de les Corts Catalanes. Aleshores es produïa un compàs de tensió col·lectiva quan l’esposa del milionari, la Maria Dolors Sarriera, la principal dama de la societat barcelonina, sortia, amb cotxer i lacai, gronxada pel delicat moviment de la seva carretel·la estirada per dues precioses eugues. Elegant com cap altra, duia un gran llebrer als peus, com si fos una catifa, i voltava durant una mitja horeta, retornant amb arrogància les salutacions que li adreçaven de totes bandes, com si fos la mateixa reina.

  La sortida de la vedette d’aquell curiós ball d’elegàncies i d’interessos familiars i industrials marcava el principi de la fi. Després de fer unes quantes pujades i baixades pel passeig, la carretel·la de la marquesa se’n tornava a palau. S’obrien les cotxeres, penetrava el vehicle, l’auriga alçava el fuet fent una salutació i el ball es donava per acabat. Amb una celeritat extraordinària, el núvol de joies, sedes i velluts s’anava esfilagarsant, aclarint, fonent; desapareixien els passejants i els carruatges, es buidaven les voreres, s’esvaïen els perfums. A dos quarts de dues ja no hi quedava ningú a tot el passeig. Encara trigaria els seus bons deu minuts en veure’s envaït de nou; aquest cop pels obrers de la veïna vil·la de Gràcia que començaven a baixar a Barcelona pel torn de tarda.

Reescrivint la meva propera novel·la, he fet saltar aquest text, per massa llarg. Però em sabia greu llençar-lo a la paperera...

DEL TOT TERRENY A LA «FRAGONETA»

  Un Camaco enfilat dalt d'un vehicle tot terreny amb tracció a les quatre rodes (d'ara endavant 4 x 4) té, segons els Pagesos, un nom específic: Saltamarges.

  Estic plenament convençuda que la moda dels 4 x 4 és el fruit d'una terrible enveja urbana envers aquella parcel·la exclusiva que enorgullia als Pagesos de tota la vida: el vehicle rural. El jeep, que en deien quan jo era petita.

  Aquests vehicles tenien per als urbanites de carrers més o menys llisos i cotxes més o menys suaus, un component d'aventura i d'emoció del que difícilment podien sostreure's.

  A principis dels anys 90 del passat segle la consigna era «compra't un 4 x 4 i a la muntanya, a fer l'animal!». La desbandada va ser tan gran que semblava que si no tenies un 4 x 4 no tenies res.

  Els més babaus, que es van afanyar a canviar l'utilitari per un d'aquells trastos de dimensions descomunals, es preguntaven, després, «què fa un 4 x 4 com tu en una ciutat com aquesta?». Alguns el van aguantar el temps just per tornar-lo a canviar per un turisme «d'asfalt», més manejable.

  Els qui tenen més peles, li han trobat una sortida que fins i tot sembla que en lloc de solució sigui frivolitat: han convertit el 4 x 4 en segon cotxe, i l'han posat en mans de les seves dones, perquè vagin a recollir els nens a l'escola, i així puguin embussar força els carrers estretets de la part alta de Can Fanga. Mentrestant ells circulen per la ciutat a bord dels seus còmodes i manejables turismes. Això sí: quan arriba el cap de setmana, es transformen en Els Reis de la Muntanya!

Els Camacos es preguntaven: «què fa un 4 x 4 com tu en una ciutat com aquesta?».

  Als Pagesos tot això no els ha fet gens de gràcia: acusen els conductors de 4 x 4 (als qui, evidentment han decidit identificar com a Camacos) de destrossar camins, trinxar vinyes, o aixafar l'herba que ha de pasturar el bestiar. Però en realitat és que estan enfadats per aquesta invasió d’estil automobilístic.

  I els Camacos, que en el fons del seu cor sempre enyoraran aquells orígens pagesos que tots tenen, ara s’han deixat seduir per la moda del monovolum, que és el que més s’assembla a la «fragoneta de los malacatones» —la furgoneta dels préssecs, segons Cruz y Raya— que fan servir els Pagesos per anar a mercat... (Goita, Camaco! Vale, Pagès!, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1997).

CAMACOS, PAGESOS... I CULERS

  Antigament, una cosa distingia els Camacos dels Pagesos: els primers practicaven, de seguida que tenien una estona lliure, els més variats esports. Els segons, que ja feien cada dia més exercici del que haurien volgut, pensaven que això de l'esport no eren sinó ganes de fer el numeret.

  Però a mesura que els Pagesos s'han anat tornant més urbans —mal que els pesi— i han deixat d'exercir feines «físiques», s'han aproximat a les afeccions dels Camacos.

  No cal dir a l’hora de seure davant del televisor i cridar allò de «oe, oe, oe, oeeeeeeee».

  El Barça és, per definició, l'equip de futbol de Can Fanga. Dels Pixapins. No pas dels catalans.

  O és que, potser, a part de ser més que un club és també més que... Camaco?

  Qualsevol ho sospitaria, veient la mà de penyes «barcistes» que existeixen a Comarques, i la que s'organitza cada vegada que hi ha partit al Camp Nou i tota la Pagesada envaeix la Diagonal a la caça i captura d'un lloc on entaforar el cotxe...

El Barça és l’equip de futbol  de Can Fanga.  Dels pixapins, no dels catalans.

  Deu ser la única ocasió en que la paraula «Barcelona» se salva de ser vilipendiada pels de Pagès.

  Ja ho diu l'himne de l'equip: «Tant se val d'on, venim, si del sud o del nord, ara estem d'acord, estem d'acord: una bandera ens agermana!».

  També és una llàstima que, en lloc de tenir franges grogues i vermelles, la bandera que agermana Pagesos i Camacos les tingui blaves i vermelles (perdó: granes!). I que aquest agermanament no deixi de ser, en el fons, una mica fictici. Perquè estic convençuda que si l'equip de futbol de Can Fanga en lloc de ser un dels millors del món fos una mediocritat, cap Pagès no tindria el més mínim interès a agermanar-se i compartir grada amb un Camaco.

  

  Però trobo que els Pagesos, que darrerament es mostren tan reivindicadors dels seus espais pairals, haurien de plantejar-se si no va essent hora d'expropiar el Barça als culers Camacos, o de canviar el nom de l'equip dels seus dolorosos amors, i que en lloc de dir-se Barça es digui Cata.

  O si més no, la ubicació del camp.

  Espai no els en faltaria, per a construir un estadi amb una capacitat unes quantes vegades superior al Camp Nou... (Goita, Camaco! Vale, Pagès!, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1997).

LES DONES, DOLENTES PER NATURALESA

  Durant aproximadament tres segles, fins que el Concili de Nicea va decidir que sí, la religió cristiana estava convençuda que la dona no tenia ànima com l’home. Perquè a les escriptures no s’especificava que Jahvè li hagués insuflat.

 I perquè, com deia el Malleus Maleficarum, el manual dels inquisidors Kramer i Sprenger, provenia d’una costella, d’una peça corbada, sense rectitud.

  I perquè va ser la culpable del pecat original.

  Al segle III Tertul·lià, un dels pares de l’Església cristiana, després d’indicar a la dona que hauria d’anar sempre de dol, coberta de parracs i fent penitència, justifica la seva duresa: «Dona, tu ets la porta del Diable. Ets tu qui ha tocat l’arbre de Satanàs, i la primera que ha violat la llei divina; tu ets la que vas convèncer aquell al qui el Diable no va poder atacar.»

  Per als teòlegs de l’Edat Mitjana (i faig un popurri per no estendrem massa), les dones eren: cobdicioses, mentideres, arrogants, hipòcrites, peresoses, immorals, impúdiques, pèrfides, cruels, llobes, lleones de Satan, feres de la luxúria, metzines pels creients, sangoneres, vampires... Segons això, les dones pequen més que els homes. (Això explicaria, probablement, que la població reclusa femenina sigui, hi hagi estat sempre... cent vegades inferior a la masculina!).

Per a Sant Tomàs d'Aquino   la dona era una «criatura ocasional i accidental»

   Una dotzena de segles més tard, fray Martín de Castañega argumenta els motius de tanta dolenteria femenina: perquè Crist va apartar les dones de l'administra­ció dels Sants Sagraments; perquè com que són més dèbils, demanen el favor del Diable i poden ser més fàcilment en­ganyades per ell, i perquè són més curioses de saber i escodrinyar les coses ocultes i més xerraires, més iracundes i més venjatives.

  Curiosament, el bon frare no esmenta el principal argument utilitzat pels misògins: el sexe. En canvi, pels autors del Malleus les passions carnals són insaciables en les dones (es veu que molt al contrari que en els homes!) i per això cauen en mans del Diable. La con­clusió final d’aquesta teoria no té preu: «Beneït sigui l’Altíssim, que fins el present ha preservat el sexe masculí d’un delicte tan gran: perquè Ell, que va voler néixer i patir en aquest sexe, li ha concedit aquest privilegi als mascles».

  I si algú s’hagués atrevit, que ho dubto, a parlar de la luxúria masculina, la resposta hagués estat clara i contundent: per la dona, que no és res més que un cos —una «criatura ocasional i accidental», en paraules de sant Tomàs d’Aquino— el pecat és intrínsec per la seva pròpia naturalesa; mentre que als pobres mascles el pecat els arriba per mitjà de la temptació externa... de la dona. (El Diable és català, Angle Editorial, Barcelona, 2014)