De
vegades els nens tenen una sensibilitat superior a la dels adults que els
permet veure coses que aquests no poden ni percebre.
Això és el que li passava a una nena d’uns deu anys
que l’any 1987 vivia amb la seva mare en un vell pis del centre de Sabadell.
La Diana es passava el dia fent uns dibuixos una mica
estranys: dos gossos envoltats de flames, un home amb dos gossos, l’home i els
dos gossos enmig d’un incendi... i l’armari del passadís de casa seva! La mare
estava tan preocupada que al final va decidir portar-la al psicòleg.
—No cal que es preocupi —li va dir aquest—. Els nens,
a aquesta edat, ja se sap que tenen molta imaginació.
El pitjor del cas era que, a la nit, a la mare li semblava
sentir bordar uns gossos... Però quan ho va denunciar a la policia, li van dir
que havien fet una visita a tots els veïns de l’edifici i ningú no en tenia, de
gossos.
—Són a dins de l’armari del passadís —deia la Diana, quan
la seva mare admetia que seguia sentint-los.
Per demostrar-li que no, la mare obria de bat a bat
les portes de l’armari encastat.
—Ho veus, reina, aquí no hi ha res.
Una nit, quan anava a acotxar-la al llit, es va trobar
la seva filla dreta al passadís, descalça i amb pijama, mirant fixament la
porta de l’armari.
—Volen aigua, mama, els gossos volen aigua.
—No hi ha cap gos, Diana, cap. Au, posa’t a dormir.
Però quan sortia del dormitori de la nena, la mare va
sentir un cop més els terrorífics lladrucs.
Inquieta, es va anar acostant a l’armari del passadís.
Potser sí que aquells sorolls sortien de l’interior... No ho va poder esbrinar:
en agafar el pom de la porta del misteriós armari, estava tan calent que la
dona el va deixar anar de cop.
Quan sortia del lavabo, de posar la mà sota l’aixeta,
va trobar la Diana al passadís, abocant un got d’aigua a terra, davant mateix
de l’armari. A l’instant, els lladrucs es van aturar.
—Ho veus, mama, com volien aigua? L’endemà la mare va
explicar al seu germà el que estava passant.
—Tinc una idea —va dir ell—. Si es tracta d’algun
esperit, potser podem fer una sessió amb el tauler ouija. Conec un especialista
en aquests temes que ens podria ajudar.
La nit següent, la mare va portar la Diana a dormir a
casa de la seva àvia. Poc abans de les dotze, van trucar a la porta el seu
germà i un parell d’amics amb un tauler ouija a les mans.
—I l’especialista? —va preguntar la mare, que no
estava gaire convençuda de tot allò.
—No ha pogut venir —li va contestar el seu germà—. Però he parlat amb ell i m’ha explicat tot el que cal
fer.
Asseguts al voltant de la taula del menjador, amb els
llums apagats i envoltats d’espelmes, els quatre participants van posar les
mans sobre el got invertit que hi havia al damunt del tauler ouija.
—Hi ha algun esperit en aquesta casa? —va preguntar el
germà, amb veu decidida—. Si hi és, volem parlar-hi.
El got es va moure amb brusquedat.
La mare va fer un xisclet i va retirar la mà.
—Qui ets? —va preguntar el germà, sense voler
deixar-se acovardir.
El got es va desplaçar, tot sol, pel damunt del tauler
lletrejant una paraula: «FORA».
—Qui ets? Què vols? —va insistir l’home.
Aleshores, el got va començar a levitar i, de cop i
volta, amb un moviment inesperat, va creuar ràpidament l’estança i es va estavellar
contra una paret.
Entre crits i corredisses, els quatre participants en
l’experiment van sortir del pis. Al fons del passadís, els poms daurats de
l’armari semblaven brillar com ulls que observessin l’escena. Lladrucs de
gossos sortien del seu interior.
L’endemà al matí, el germà va anar al pis a fer les
maletes.
La mare de la Diana estava tan espantada que no havia
volgut ni posar-hi els peus. Al replà de l’escala, l’home es va trobar una
vella vestida de negre que escombrava. Segurament la portera.
—Ja se’n van? —va preguntar la dona, mirant amb ulls maliciosos
les maletes.
—Una temporada.
—No ho han pogut suportar, oi? —va dir ella amb un murmuri—.
No els sàpiga greu: la seva germana no és la primera inquilina d’aquest pis que
surt d’aquí a corre-cuita. Des que es va produir l’incendi...
—Quin incendi?
—El del juny de 1964. Es va iniciar
just al pis de la seva germana —la vella va fer un sospir, com d’estranya
satisfacció—. Hi va morir un vell sonat. Es va pensar que es
deslliuraria de les flames amagant-se en un armari, amb els seus dos gossos.
Pobre desgraciat!
Aquella mateixa tarda, el germà va anar a l’hemeroteca i va
demanar els diaris del juny de 1964. De seguida va trobar la notícia:
INCENDI EN UN EDIFICI DE SABADELL
Dos veïns hi perden la vida.
El cos de l’ancià va aparèixer a l’interior d’un
armari al costat dels cadàvers dels seus dos gossos.
Hi havia una fotografia del pobre vell. Però la més
esgarrifosa era la que hi havia al costat.
L’altra víctima va ser qui va provocar l’incendi.
Eugènia Martín, de 70 anys, havia amenaçat l’amo dels gossos
de calar foc a la casa si no els feia callar a la nit.
A la segona fotografia hi apareixia la vella vestida
de negre que el germà s’havia trobat al replà de l’escala!
|
OUIJA
Inventada
l’any 1853, tot i que n’existeixen antecedents a l’antic Egipte, l’ouija és
l’objecte més famós de l’espiritisme.
Consisteix
en un tauler de fusta en el qual hi ha escrit tot l’alfabet, els números del
0 al 9 i les paraules «Hola», «Adéu», «Sí» i «No».
Els
participants a la sessió posen els dits sobre el màster (habitualment un got
cap per avall), i quan es fa una pregunta en veu alta a l’esperit visitant el
màster llisca pel tauler assenyalant lletres que formen paraules i frases.
L’ouija
està considerada una fórmula per contactar amb els esperits dels difunts, que
són els qui fan moure el got per tal de respondre a les preguntes. Però molta
gent opina que és la ment d’algun dels participants la que el fa moure. De vegades,
no és altra cosa que un frau, quan és mogut imperceptiblement per l’impuls
d’un dels dits que hi ha al damunt.
El
seu nom prové de la unió de oui («sí» en francès) i ja («sí» en alemany),
perquè aquesta sol ser la resposta a la primera pregunta que se li fa al
tauler: «Hi ha algun esperit aquí?».
A
mitjan segle xx va ser comercialitzada per una fàbrica de joguines americana,
que en va vendre milions. I d’un joc es tractaria si no fos perquè algunes
persones s’obsessionen tant amb el que diu el tauler que la joguina es
converteix en un objecte perillós, que provoca desequilibris mentals, paranoies
i fins i tot suïcidis. Els parapsicòlegs afirmen que els esperits que es
presenten quan se’ls invoca poden ser malignes, fins i tot diabòlics. És
bastant corrent que l’ouija contesti amb les paraules Satan o Satanàs.
D’altra banda, està demostrat que el 99% del que diu el tauler no és veritat.
Actualment,
hi ha ouija digitals que es poden utilitzar a través d’Internet.
|
