DEL TOT TERRENY A LA «FRAGONETA»

  Un Camaco enfilat dalt d'un vehicle tot terreny amb tracció a les quatre rodes (d'ara endavant 4 x 4) té, segons els Pagesos, un nom específic: Saltamarges.

  Estic plenament convençuda que la moda dels 4 x 4 és el fruit d'una terrible enveja urbana envers aquella parcel·la exclusiva que enorgullia als Pagesos de tota la vida: el vehicle rural. El jeep, que en deien quan jo era petita.

  Aquests vehicles tenien per als urbanites de carrers més o menys llisos i cotxes més o menys suaus, un component d'aventura i d'emoció del que difícilment podien sostreure's.

  A principis dels anys 90 del passat segle la consigna era «compra't un 4 x 4 i a la muntanya, a fer l'animal!». La desbandada va ser tan gran que semblava que si no tenies un 4 x 4 no tenies res.

  Els més babaus, que es van afanyar a canviar l'utilitari per un d'aquells trastos de dimensions descomunals, es preguntaven, després, «què fa un 4 x 4 com tu en una ciutat com aquesta?». Alguns el van aguantar el temps just per tornar-lo a canviar per un turisme «d'asfalt», més manejable.

  Els qui tenen més peles, li han trobat una sortida que fins i tot sembla que en lloc de solució sigui frivolitat: han convertit el 4 x 4 en segon cotxe, i l'han posat en mans de les seves dones, perquè vagin a recollir els nens a l'escola, i així puguin embussar força els carrers estretets de la part alta de Can Fanga. Mentrestant ells circulen per la ciutat a bord dels seus còmodes i manejables turismes. Això sí: quan arriba el cap de setmana, es transformen en Els Reis de la Muntanya!

Els Camacos es preguntaven: «què fa un 4 x 4 com tu en una ciutat com aquesta?».

  Als Pagesos tot això no els ha fet gens de gràcia: acusen els conductors de 4 x 4 (als qui, evidentment han decidit identificar com a Camacos) de destrossar camins, trinxar vinyes, o aixafar l'herba que ha de pasturar el bestiar. Però en realitat és que estan enfadats per aquesta invasió d’estil automobilístic.

  I els Camacos, que en el fons del seu cor sempre enyoraran aquells orígens pagesos que tots tenen, ara s’han deixat seduir per la moda del monovolum, que és el que més s’assembla a la «fragoneta de los malacatones» —la furgoneta dels préssecs, segons Cruz y Raya— que fan servir els Pagesos per anar a mercat... (Goita, Camaco! Vale, Pagès!, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1997).

CAMACOS, PAGESOS... I CULERS

  Antigament, una cosa distingia els Camacos dels Pagesos: els primers practicaven, de seguida que tenien una estona lliure, els més variats esports. Els segons, que ja feien cada dia més exercici del que haurien volgut, pensaven que això de l'esport no eren sinó ganes de fer el numeret.

  Però a mesura que els Pagesos s'han anat tornant més urbans —mal que els pesi— i han deixat d'exercir feines «físiques», s'han aproximat a les afeccions dels Camacos.

  No cal dir a l’hora de seure davant del televisor i cridar allò de «oe, oe, oe, oeeeeeeee».

  El Barça és, per definició, l'equip de futbol de Can Fanga. Dels Pixapins. No pas dels catalans.

  O és que, potser, a part de ser més que un club és també més que... Camaco?

  Qualsevol ho sospitaria, veient la mà de penyes «barcistes» que existeixen a Comarques, i la que s'organitza cada vegada que hi ha partit al Camp Nou i tota la Pagesada envaeix la Diagonal a la caça i captura d'un lloc on entaforar el cotxe...

El Barça és l’equip de futbol  de Can Fanga.  Dels pixapins, no dels catalans.

  Deu ser la única ocasió en que la paraula «Barcelona» se salva de ser vilipendiada pels de Pagès.

  Ja ho diu l'himne de l'equip: «Tant se val d'on, venim, si del sud o del nord, ara estem d'acord, estem d'acord: una bandera ens agermana!».

  També és una llàstima que, en lloc de tenir franges grogues i vermelles, la bandera que agermana Pagesos i Camacos les tingui blaves i vermelles (perdó: granes!). I que aquest agermanament no deixi de ser, en el fons, una mica fictici. Perquè estic convençuda que si l'equip de futbol de Can Fanga en lloc de ser un dels millors del món fos una mediocritat, cap Pagès no tindria el més mínim interès a agermanar-se i compartir grada amb un Camaco.

  

  Però trobo que els Pagesos, que darrerament es mostren tan reivindicadors dels seus espais pairals, haurien de plantejar-se si no va essent hora d'expropiar el Barça als culers Camacos, o de canviar el nom de l'equip dels seus dolorosos amors, i que en lloc de dir-se Barça es digui Cata.

  O si més no, la ubicació del camp.

  Espai no els en faltaria, per a construir un estadi amb una capacitat unes quantes vegades superior al Camp Nou... (Goita, Camaco! Vale, Pagès!, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1997).

LES DONES, DOLENTES PER NATURALESA

  Durant aproximadament tres segles, fins que el Concili de Nicea va decidir que sí, la religió cristiana estava convençuda que la dona no tenia ànima com l’home. Perquè a les escriptures no s’especificava que Jahvè li hagués insuflat.

 I perquè, com deia el Malleus Maleficarum, el manual dels inquisidors Kramer i Sprenger, provenia d’una costella, d’una peça corbada, sense rectitud.

  I perquè va ser la culpable del pecat original.

  Al segle III Tertul·lià, un dels pares de l’Església cristiana, després d’indicar a la dona que hauria d’anar sempre de dol, coberta de parracs i fent penitència, justifica la seva duresa: «Dona, tu ets la porta del Diable. Ets tu qui ha tocat l’arbre de Satanàs, i la primera que ha violat la llei divina; tu ets la que vas convèncer aquell al qui el Diable no va poder atacar.»

  Per als teòlegs de l’Edat Mitjana (i faig un popurri per no estendrem massa), les dones eren: cobdicioses, mentideres, arrogants, hipòcrites, peresoses, immorals, impúdiques, pèrfides, cruels, llobes, lleones de Satan, feres de la luxúria, metzines pels creients, sangoneres, vampires... Segons això, les dones pequen més que els homes. (Això explicaria, probablement, que la població reclusa femenina sigui, hi hagi estat sempre... cent vegades inferior a la masculina!).

Per a Sant Tomàs d'Aquino   la dona era una «criatura ocasional i accidental»

   Una dotzena de segles més tard, fray Martín de Castañega argumenta els motius de tanta dolenteria femenina: perquè Crist va apartar les dones de l'administra­ció dels Sants Sagraments; perquè com que són més dèbils, demanen el favor del Diable i poden ser més fàcilment en­ganyades per ell, i perquè són més curioses de saber i escodrinyar les coses ocultes i més xerraires, més iracundes i més venjatives.

  Curiosament, el bon frare no esmenta el principal argument utilitzat pels misògins: el sexe. En canvi, pels autors del Malleus les passions carnals són insaciables en les dones (es veu que molt al contrari que en els homes!) i per això cauen en mans del Diable. La con­clusió final d’aquesta teoria no té preu: «Beneït sigui l’Altíssim, que fins el present ha preservat el sexe masculí d’un delicte tan gran: perquè Ell, que va voler néixer i patir en aquest sexe, li ha concedit aquest privilegi als mascles».

  I si algú s’hagués atrevit, que ho dubto, a parlar de la luxúria masculina, la resposta hagués estat clara i contundent: per la dona, que no és res més que un cos —una «criatura ocasional i accidental», en paraules de sant Tomàs d’Aquino— el pecat és intrínsec per la seva pròpia naturalesa; mentre que als pobres mascles el pecat els arriba per mitjà de la temptació externa... de la dona. (El Diable és català, Angle Editorial, Barcelona, 2014)