«Hi ha una cosa encara més fascinant que un assassinat —va dir Auguste Dupin a Edgar—: que es mati per un antic llibre escrit en català.»
L’hi va dir mentalment, és clar. Perquè ell era a Barcelona (o gairebé) i Eddie era a Filadèlfia. Probablement dormint, a aquelles hores. Tan bon punt posés els peus a terra ferma li escriuria una carta per explicar-l’hi tot.
«Li van clavar fins a dotze punyalades. Un acarnissament. Sembla desmesurat que un llibre provoqui una mort tan terrible.»
De sobte, rere l’horitzó, va esclatar Barcelona, macerada en aquella llum mediterrània, cristal·lina. Els campanars de les esglésies van sorgir amb impaciència. La geometria urbana va començar a acostar-se amb lentitud, mandrosa, voluble…
Des de la coberta del vaporet, C. Auguste Dupin observava fascinat la metròpoli, medieval, clàssica, moderna, que es despullava davant seu. La marinada li revoltava els cabells. S’acabava de treure el barret per por de veure’l surar damunt de l’aigua, i el vent li encegava els ulls de llàgrimes. Era un alleujament plorar per una cosa tan tangible com el vent. De manera maquinal va acariciar l’amulet que duia al coll: un corbatí que Eddie li havia deixat en una ocasió i que no va arribar a tornar-li. El tacte del setí l’inquietava. Un instant de confusió el va aclaparar. Va desviar la mirada deixant-se absorbir per l’abisme sense fons del mar. Li hauria dedicat una contemplació eterna. Però la vida el reclamava.
Al seu voltant, els passatgers, la majoria amb les nasals veus franceses, algú altre també en un suau català, comentaven esvalotats, encantats, la màgica visió de la ciutat mentre subjectaven amb fermesa barrets de copa, bombins, pameles i xals. El sol primaveral llançava estelles de llum damunt de les onades. Una barca amb la vela desplegada s’afanyava cap a la línia de l’horitzó, on es reprenia la lluita eterna entre el blau del cel i el blau del mar. Les gavines costaneres s’apropaven cridant la benvinguda; un núvol blanc, escumós.
Barcelona.
Dupin va exhalar un sospir cap a l’horitzó d’edificis encara llunyà.
Una aventura imprevista.
Si no fos pel llibre robat, pel llibreter assassinat, per la fugida d’Edgar… Sobretot per aquella fugida.
I per la desastrosa peripècia de Charles Nodier.
Amb dits inquiets, va palpar a la butxaca de la levita la carta cent vegades doblegada i cent vegades llegida.
«Dotze punyalades. Un acarnissament. I el teu llibre, desaparegut. És obvi què n’ha estat el causant, encara que em costa d’acceptar-ho. Sembla una d’aquelles delirants històries de terror que escriu el teu amic.»
Charles també havia conegut Edgar. Es van avenir. Els diables sempre es reconeixen entre ells.
Què devia fer Eddie per Filadèlfia? Si ficava la mà a l’altra butxaca podia acariciar l’altra carta, la d’Eddie. Podria, fins i tot, recitar-la de memòria.
Estimat Auguste,
Ja he arribat, després de setmanes de solitud travessant la immensa bassa. Ara necessito temps per adaptar-me als nous espais, esquinçats i sense empremta, d’aquesta ciutat que tant es diferencia del teu bell París.
Tot just m’hi he instal·lat he començat a esbossar la novel·la que et vaig prometre: aquell misteriós assumpte en el qual ens vam veure embolicats i la teva fascinant manera de resoldre’l. Estic convençut que serà un èxit editorial. Potser algun dia la veuràs traduïda al francès…
Va ser un plaer compartir amb tu tants dies, tantes emocions.
Una abraçada del teu amic,
Edgar
Estricta, concisa, amarga. Com la seva evasió. Sense cap traç d’enyorança. Sense cap llàgrima.
C. Auguste Dupin es va eixugar la seva pròpia llàgrima amb la punta del dit. Al seu costat, una damisel·la, emboçada amb un mocador per esquivar el vent —o potser la pudor de carbó que sorgia de l’alta xemeneia del vaixell—, li va somriure còmplice amb els ulls. El rebombori, els comentaris, fins i tot algun crit d’excitació, havien anat augmentant. També Barcelona augmentava: una llarga línia d’edificis de formes i mides diverses, amb el grandiós teló de fons de les muntanyes. Es distingien ja amb claredat les torres que la puntejaven, com si fossin dits assenyalant aquell cel d’impossible blau cobalt. Torres d’esglésies, de fortaleses. A l’oest, un baluard natural, com una nau immensa naufragada, bolcada damunt de la costa, exhibia dalt del cim un castell. Montjuïc, alçat violentament del si de la Mediterrània per protegir —per agredir— la ciutat, era l’únic accident irregular del pla.
A l’est, encara més amenaçadora, la Ciutadella. L’estrella mortífera, la fortificació inexpugnable que aspirava a Bastilla, aixecada per intimidar, amb tota l’artilleria apuntant no cap al mar sinó cap al poble rebel.
I, malgrat l’aparatosa armadura que empresonava Barcelona —muralles, baluards, revellins, contraforts, glacis—, flotava en el seu aire una bellesa antiga, fascinant. No en va —ara era fàcil de comprendre— era la ciutat de moda; el lloc on tot home de lletres, tot artista, tot aristòcrata, havia d’haver posat els peus. Ell mateix havia pensat més d’una vegada a visitar-la. Fins i tot amb Eddie. Però mai no havia trobat el moment. I, de sobte, les circumstàncies: el llibre robat, el llibreter assassinat, la fugida d’Eddie… Ara el va atacar una certa nàusea. Era l’angoixa o el vaivé del vaixell? En algun racó dels pensaments havia assumit que la vida era com era: no podia fer-hi gaire, tret d’esperar alguna cosa que no sabia ben bé en què consistia. Quan l’esperança trontollant va ser substituïda per l’espera, encara més corrosiva, va prendre la decisió.
S’havia decantat per la travessia marítima a causa del palpitar nerviós dels camins, agitats per partides de bandolers, carlins, reialistes, trabucaires, miquelets. Cent vint rals donaven dret a una cabina de proa, dos dinars, un sopar i un esmorzar al petit vaixell la roda de pales del qual assotava l’aigua rítmica i cadenciosa.
Deixant-se portar pel balanceig, per l’emoció de la pròpia fugida, per la letargia del blau immens, a Dupin li sembla que el dolor —la traïció— es dulcifica.
D’esquena a la brisa que els dona la benvinguda des del costat de la ciutat, s’entreté a encendre, no sense esforç, una pipa d’argila. Aspira amb delectació la glopada d’aromàtica barreja, clavant la vista davant seu, entre les volutes de fum del tabac i les de la xemeneia. El Balear ja llança tímids xiulets de sirena assajant l’entrada triomfal al port.
És el matí càlid i daurat del dilluns 6 d’abril de l’any 1840.
Chevalier Auguste Dupin est arrivé à Barcelone.
