És probable que hagueu sentit a
parlar més d’una vegada del barber diabòlic Sweeney Todd, un assassí en sèrie
del segle XIX tan famós que els anglesos fins i tot en van fer un musical l’any
1979. I al 2007 el director Tim Burton va portar la història al
cinema, amb Johnny Depp com a protagonista.
El que potser
no sabeu és que Sweeney Todd no vivia a Fleet Street, a Londres, sinó al carrer
Pou de la Figuera, a Barcelona! A l’alçada del número 14 d’aquest carrer del
barri de Sant Pere, esmentat ja en les guies urbanes del segle XIV, s’obre un
petit carreró sense sortida que porta el mateix nom. Un estrany prolongament
que té la seva explicació: antigament, en aquest espai havia existit un hostal
molt famós a tota la ciutat pels seus guisats. Molta gent hi anava a menjar
perquè se servien uns deliciosos plats de carn rostida, molt abundosos i de poc
preu. L’hostaler explicava que el gust extraordinari de la carn es devia a un
secret culinari que ell posseïa.
La realitat,
però, és que els plats estaven cuinats amb carn humana! Segons la creença
popular, aquesta carn té un gust molt més dolç i delicat que la de qualsevol
altre animal. Per això a la gent li agradava tant el menú de l’hostal del Pou
de la Figuera! Però... d’on treia aquesta «vianda» l’hostaler? Doncs de
l’establiment del seu veí, el barber! Efectivament, al costat de l’entrada de
l’hostal, en el mateix edifici, hi havia la porta d’una barberia. Era una
botiga sinistra, com totes les dels barbers de l’època. Perquè, antigament, aquests
no només afaitaven i tallaven cabells, sinó que també feien de dentistes,
sagnadors i fins i tot de cirurgians.
Per anunciar
la seva ciència, era habitual que part de fora de la porta hi tinguessin penjat
un esquelet de nen petit que, quan feia vent, baladrejava de forma macabra fent
xocar els ossos...
La barberia
del Pou de la Figuera no tenia gaire clientela.
Més que res
perquè els qui entraven a fer-se afaitar per primera vegada no en tornaven a
sortir. Tan aviat com els tenia asseguts a la cadira, el barber els ensabonava
les galtes i els començava a passar la navalla per la pell, xerrant de mil
coses, com solen fer tots els de l’ofici. Quan veia que el client estava
distret, el degollava d’un cop de navalla, seccionant-li hàbilment la tràquea.
Després de llevar-li la cartera i les joies que portés, el barber premia un
mecanisme que hi havia al terra de fusta, i als peus de la cadira s’obria una
trapa per la qual l’assassí feia caure el cadàver del desgraciat. De seguida tancava
l’obertura, netejava curosament les restes de sang de la navalla i de la cadira
i s’asseia a la porta, sota l’esquelet infantil, a esperar un nou client.
El cos del
dissortat anava a parar al soterrani de l’edifici.
Allà el
recollia l’hostaler, el despullava, el trossejava curosament, el salpebrava,
l’adobava amb unes quantes herbes i espècies i el guisava en una gran cassola.
Un dia que
tenia poca feina, el barber va veure passar pel davant de la porta un captaire
brut i espellifat, i amb barba de molts dies. Veient ocasió de negoci, el
barber es va oferir amablement a afaitar-lo de franc. El captaire va acceptar; però
no sabem si per causa de l’esquelet o de l’aspecte deixat de l’establiment es
va malfiar, i mentre el barber l’anava afaitant no li treia els ulls del
damunt. Quan aquest va fer un gest encaminat a seccionar-li el coll, el
captaire, que estava al lloro, li va aturar el braç amb decisió. En el
forcejament, la navalla va quedar encarada cap al barber i gairebé sense voler-ho el captaire li va clavar al coll. Encara se’l mirava esgarrifat quan la
trapa del terra es va obrir de cop i va engolir el cadàver del criminal,
directe cap a la cuina del seu còmplice.
L’hostaler,
sense adonar-se de qui era, li va donar el mateix tractament que a tots els qui
queien pel tenebrós forat. Mitja hora més tard el barber ja estava fent xup-xup
a l’olla de l’hostaler.
Va ser el
darrer guisat que va fer, ja que el captaire va sortir corrents de la barberia
i va anar de dret a la policia a explicar tot el que li havia passat. Els
agents es van presentar ràpidament a l’hostal, van escorcollar-lo del dret i
del revés i van descobrir l’esgarrifós negoci que tenien a mitges els dos
criminals.
Aleshores les
autoritats van decidir enderrocar l’edifici, deixant buit el solar que havia
ocupat, on mai més s’hi ha tornat a construir res.
La història
del barber assassí va ser publicada per primera vegada a Anglaterra l’any 1846,
en forma de fulletó de divuit capítols, a un diari popular, The People’s
Periodical and Family Library, amb el títol The String of Pearls (El collaret
de perles). La barberia de Sweeney Todd se situava al número 186 del popular
carrer Fleet de Londres i estava connectada a través d’un passadís subterrani
amb una botiga contigua, on una tal Mrs. Lovett venia pastissos de carn. La
història va tenir tant d’èxit que de seguida se’n van fer un munt
d’adaptacions, ja amb el nom del protagonista al títol: Sweeney Todd: El barber
diabòlic de Fleet Street.
Però... quina
versió és anterior? L’anglesa o la catalana? És difícil saber-ho, perquè en
tractar-se d’una llegenda urbana és
possible que hagi circulat d’un país a l’altre portada per algun narrador d’històries
macabres.
A banda dels
noms dels protagonistes, que en el cas dels de Barcelona ens són desconeguts,
hi ha diverses similituds molt accentuades: el fet que fos un barber, l’èxit de
les viandes cuinades amb carn humana... fins i tot la proximitat en les dues
ubicacions d’establiments religiosos: l’església del convent de Sant Agustí, a
Barcelona, i la St. Dunstan’s church, en el cas de Londres, on es deia que
s’amagaven les restes no «cuinables» de les víctimes.
No se sap del
cert qui va ser l’autor del fulletó anglès. Es parla de diversos possibles
escriptors, entre els quals destaquen James Malcolm Rymer i Thomas Peckett
Prest. Aquest darrer tenia fama d’extreure les idees per a les seves novel·les
dels diaris i de les històries i llegendes que li explicava la gent.
Potser va ser
així com el Barber Diabòlic de Barcelona va anar a parar a Fleet Street.
|
L’HOSTAL FLOR DE LLIRI
El folklorista Joan Amades, al Costumari
Català, parla d’un altre establiment a Barcelona, l’Hostal Flor de Lliri, al
carrer del mateix nom, on també se servien plats de carn humana. Es diu que a
la millor cambra hi havia un llit que, en tocar un ressort, es plegava sobre
ell mateix, aixafant a qui hi dormia. La llegenda afegeix que pels volts de
l’indret encara hi ronden els fantasmes de les víctimes.
|
