La ràtzia més ben documentada (⎈)
El 7 d’octubre de l’any 1543 Palamós va patir la ràtzia que ha quedat més ben documentada en tota la història de Catalunya. Fa poc més de cent anys, l’historiador Narcís Pagès i Prats feia pública per primer cop la relació descoberta en el llibre manual d’un notari de Palafrugell. Per tal que quedés preservat, Antic Brugarol i Codina va inscriure el relat, amb el títol Lo Sacho de Palamós, en els folis 247 i 248, a continuació de les escriptures notarials dels dies anteriors.
Testimoni personal dels fets, Brugarol explica que en aquell atzarós dia van aparèixer a la costa vint galeres i tres fustes de l’estol que Barba-rossa tenia ancorat a Marsella a causa de l’Aliança franco-turca (1542-1544). La petita flota, comandada pel lloctinent Salah Rais, del que ja hem parlat en altres ocasions, va desembarcar la tripulació a la Caleta. Avisades les autoritats de Palafrugell del que estava passant, el Batlle, Sebastià Caixa, el notari Antic Brugarol, i dos-cents homes armats es van dirigir a Palamós i van ser-hi a temps de veure com les galeres pirates la cosien a bombes. A l’interior no hi van trobar més de vint-i-cinc veïns, que es defensaven amb gran valor, però que, malgrat els reforços, es van veure obligats a fugir.
«I de nosaltres restaren en dita vila los homes següents,
los quals moriren en dita vila, i molt cruelment los trobàrem lo dimarts
després morts: primer: mossèn Joan Andreu, prevere, sagristà de Palafrugell, al
qual llevaren lo cap de les espatlles i l'obriren per lo ventre i li tragueren
lo cor i tallaren los botons [testicles] i moltes
fletxes tenia; Pere Roig, fill de Pere Roig d'Es Brugarol, cremat; Gerònim
Soler, cremat; Antoni Bofill, cremat; Joan Serra Farrer, cremat, amb una canya
tenia en lo ces [anus] i Esteve Massot, de Mont-ras. I presa que
hagueren los dits turcs la dita vila, aquella cremaren tota i l’església;
desfets tots los retaules i cremats; tallat lo cap a un crucificat i posat foc
baix los peus; cremada la imatge de nostra Senyora; portarent-se les campanes
de l’església; cremaren la capella de Nostra Senyora de Gràcia i s’emportaren
les campanes; cremaren l’església de Sant Joan y s'emportaren les campanes; i
cremaren les cases de Sant Joan fins a la torre de mossèn Ribes. I tals coses
feren en aqueixos llocs que amb lletres no es pot escriure. Portarent-se una
nau grossa; era de mossèn Perot, de Calella; i una galera de l'emperador, se
deia «la Brivona». I fet tot aqueix dany estigueren tot lo dilluns en dit port,
fins a mitjanit. I a mitjanit se n'anaren. I lo dimarts la gent nostra i de
Palamós anaren en dita vila i trobaren molta gent morta; eren de Palamós, entre
la qual hi eren los següents, ço és: Miquel Valentí, mercader; Garau Batlle,
notari; Pere Valentí; Antoni Valentí i molts altres, tots cremats, entre los
quals morts en trobaren un de enastat en un ast, cuit com per a menjar. I més,
trobaren tots los llibres de l’església i altres escriptures en mar. I tan gran
destrucció i ruïna han feta en dita vila que sols en esmentar-la no hi ha cor
de cristià que no plori gotes de sang.»
A part dels morts esmentats per Brugarol, van ser segrestats sis homes, i la vila va quedar completament destruïda, sense ni una sola llar habitable i amb l’església a punt d’esfondrar-se. Els supervivents es van dispersar pels pobles i masos de les rodalies.
Trigarien anys a refer-se de la desgràcia.
Un
altre document igual d’important, guardat al Servei d’Arxiu Municipal de
Palamós, és el conveni signat l’any següent entre la vila i els seus creditors
pel qual es destinaven íntegrament els impostos dels deu anys següents a la
seva reconstrucció i emmurallament.
Miguel
de Cervantes capturat davant de Palamós (⎈)
Els mateixos palamosins que guardaven memòria de l’espantosa ràtzia de Salah Rais van ser testimonis, una trentena d’anys després, d’un altre assalt pirata històric.
El 26
de setembre de 1575 un jove voluntari del terç de Miquel de Montcada tornava de
la Batalla de Lepant (1571), en el transcurs de la qual havia resultat ferit al
braç esquerre, perdent la mobilitat de la mà. El seu nom era Miguel de
Cervantes Saavedra, àlies el Manco de Lepanto, i viatjava a la galera Sol,
de retorn a Espanya amb el seu germà.
%20Catalunya%20Terra%20de%20Pirates.jpg)
Prop
de Palamós, la galera va ser assaltada per una flota comandada per Arnaut Mami,
conegut també com a Mohamed l’Albanès. Aquest corsari renegat, que havia
estat a les ordres del famós Occhiali, ja havia assaltat diverses
vegades les platges de Salou. Malgrat la intrèpida defensa dels espanyols, la Sol
va ser abordada, molts dels seus mariners van morir i la resta va ser sotmesa a
captiveri.
Cervantes,
que només tenia 28 anys i encara en trigaria deu a escriure la seva primera
obra, va ser portat a Alger i venut com esclau a un altre corsari renegat, Dali
Mami, el Coix. A causa de les cartes de recomanació que el jove portava,
signades per Don Joan d’Àustria i pel duc de Sesa, el Coix va arribar a
la conclusió de que es tractava d’un viatger ric, i va exigir un rescat de 500
escuts que la família Cervantes no podia pagar.
Mentre
que el seu germà Rodrigo era rescatat de mans del Pachá Ramadhan, Miguel restava en poder d’aquell corsari de segona fila que era famós
per la seva crueltat: tenia la casa plena de cristians amb les orelles i el nas
mutilats.
Cap la
possibilitat que al futur escriptor se’l tractés de manera més benèvola, per
l’esperança que l’algerià tenia d’obtenir-ne un bon rescat, tot i que alguns
estudiosos opinen que va ser tractat amb gran severitat. En qualsevol cas, el
jove no va desistir mai d’intentar evasions que sempre fracassaven
estrepitosament.
Després
de cinc anys de captiveri, el pare trinitari Juan Gil va aconseguir
alliberar-lo pagant els diners exigits. El 24 d’octubre de 1580 retornava a
Espanya.
I cinc
anys més tard, a la seva primera obra, La Galatea, parlava dels fets i
del seu «amo» Dali Mami.
Els
germans Badia: corsaris locals (⎈)
Des de sempre, el port de Palamós havia estat una base logística de primer ordre per als negocis dels corsaris locals, a causa del intens trànsit marítim que solia haver-hi al cap de Creus. Al darrer quart del segle XVIII, en el marc de les constants guerres contra anglesos o francesos, l’interí de marina del port, Francesc Vidal de sa Val, va obtenir patents de cors per a alguns palamosins, com per exemple Sebastià Tuèbols, que a més a més va ser alcalde de la vila entre 1791 i 1792.
D’entre
aquests corsaris, els més famosos van ser els de la família Badia: Nicolau
Badia i Fina i, sobretot, els germans Constantí i Martí Badia i Caner.
En
Martí, àlies Martinet, que va passar la joventut enrolat com a grumet i
com a mariner als vaixells de la família, sentia un gran ressentiment contra els
algerians per la mort del germà del seu avi, Nicolau Badia i Salvà, raptat per
un vaixell pirata l’any 1714. Amb només 25 anys, en Martinet ja era
capità del llondro corsari Nostra Senyora de Montenegro, el qual va
realitzar exitoses expedicions que van guanyar-se els elogis del consistori
barceloní. Per aquest motiu, aviat se li va concedir el comandament d’un
vaixell d’eslora més gran i més ben equipat: el pinc El Valeroso, amb el
qual viuria les gestes més grans.
El 10
de juliol de 1780, Badia va topar en aigües de Mallorca amb una nau algeriana
amb dos canons i cinquanta-dos moros. L’astut empordanès va fer amagar la seva
pròpia artilleria i va enviar uns quants homes en un bot, remant en direcció
contraria. Tal com s’imaginava, els algerians es van pensar que els catalans
abandonaven el vaixell i, tot confiats, s’hi van apropar. Quan ja eren a
l’abast, Badia va destapar els canons i va obrir foc sobre la nau pirata.
La
fama de corsari de primera la va obtenir no només per ser un bon navegant i un
gran estratega, sinó sobretot pel fet que mai no va ser derrotat en combat i
mai va fugir d’una nau enemiga. A més de capturar vaixells comercials, va
alliberar gran nombre de naus catalanes i de països aliats de mans dels
corsaris enemics.
Cap a
finals de 1780 comandava la balandra corsària armada per Reus Virgen de la
Misericordia, de la que ja hem parlat. El seu segon de bord va ser el també
famós corsari Josep Bajandas i Vidal, que durant la Guerra del Francès
(1808-1814) es convertiria en el cap de la Junta de
Corsaris de Roses i faria carrera en solitari. Igual que el germà de Martí,
Constantí, que pilotava el seu anterior vaixell, El Valeroso.
La
fama d’en Martinet era tan gran en aquells dies, que les seves aventures
eren seguides de prop per la Gaceta de Madrid, especialment des del
moment en que Carles III, en agraïment per les seves accions contra moros,
anglesos i genovesos, el va nomenar alferes de fragata de l’Armada Reial.
A
finals del segle, les victòries de Martí Badia i Caner van ser
premiades amb el dret a participar a la Carrera de les Índies. Entre els anys
1786 i 1792 va comandar diversos vaixells que feien la ruta atlàntica, un dels
objectius més cobejats pels navegants catalans de l’època.
