ara deu fer dos-cents mil anys,
va venir al món, inflat d'eufòria,
un parent dels orangutans.»
(Popular: «L'home de Cromanyó»)
QUAN EL MACO ERA MICO
Per passar de Micos a Homo
Sapiens, se sap que van caldre molts milers d'anys. El que no sabem, però,
és quant es va trigar en passar de Micos a Macos, i de Micos a Pagesos.
El
que sí és clar és que en el principi dels temps els habitants de Can Fanga
estaven més a prop dels de Comarques. I més si tenim en compte les activitats a
les que es dedicaven els nostres comuns i prehistòrics avantpassats: caçar
bestioles, treballar la terra, recollir els fruits del camp, pescar, pasturar
i, sobretot, fer terrissa per als turistes.
HOSTES VINGUEREN...
Però la tranquil·litat, igualtat i fraternitat
va durar poc: primer fenicis i després grecs se'ns van plantificar a casa i ens
van dissenyar un Eixample que va despertar l'enveja de molts dels qui encara
vivien en modestes cabanyetes al mig del Camp. I al darrera van venir els ibers
que van aixecar les primeres muralles de Tarragona (aquelles que alguns
anomenen «cinturón de los romanos») i s'hi van tancar a dins. Mal
símptoma: no volien que se'ls omplís la «ciutat» dels que anaven a
llaurar al tros.
Després
van aparèixer els cartaginesos amb un tipus que es deia Amílcar Barca que va
deixar un llegat: un fill, Anníbal, i un nom, Barca, que durant molt de temps
s'ha considerat el predecessor de Fanga (encara que jo no acabo de veure
l'evolució del mot!!).
CALAMARS A LA ROMANA
Anníbal va fer una pila d'«annibalades»,
com ara provocar els romans —els avantpassats d'aquestes bandades de
descamisats que ens visiten cada estiu, amb cotxes atrotinats— els quals van
començar a obrir camí cap a la Costa Brava. Ells diuen que per tallar els
subministraments als cartaginesos, però sembla ser que havien sentit a parlar
de la cuina empordanesa...
De
les ciutats en van dir Urbs (que ja sona prou malament), i d'El Camp, o
de Pagès, Viles.
A
Comarques, això ja va començar a tocar-los el nas.
Indíbil
i Mandoni, dos germans de Lleida, reconeguts oficialment com els propulsors de
la facció o bàndol Pagès, van iniciar la seva croada particular contra aquells
antecessors de l'espècie Camaca.
I
tenien raó, home! ¿Què volia dir això de fer la Via Augusta, la Via Laietana, i
tot aquest munt de carrers empedrats a ciutat, mentre deixaven els camps sense
enquitranar? (centralistes de merda!).
Cal
tenir en compte, però, que res de tot això passava a Can Fanga. No senyors, no!
En aquella època els Camacos eren de Tarragona, que era on els romans havien
plantificat la capital. Barcelona tot just era un poblet de mala mort. Gairebé
era Pagesa!
Però
els Canfanguins ja tenien les seves ínfules. Fixeu-vos quin nom li van anar a
clavar: Colònia Iulia Pia Augusta Paterna Laia Faventia Barcino (Barna pels
amics).
Els
romans, que no volien que fos dit que un indesitjable cartaginès li havia tret
el nom, afirmaven que la denominació provenia de Barca Nova, aquella barca amb
la que Publi Corneli Escipió havia arribat a Can Fanga. Els grecs, que també hi
volien dir la seva, insistien que havia estat el semidéu Hèrcules el qui, en
arribar a Montjuïc en una barca, l'havia fundat i li havia donar aquest nom...
Es veu que tots plegats ja s'ensumaven que aquella merdeta de poblet hauria de
tallar el bacallà al sud d'Europa algun dia, i volien sortir a la foto!
Però
aleshores érem una colònia (aleshores??), i com que la nostra agricultura era
rica, de seguida ens van convertir en l'horta de l'imperi. I això va motivar
que es creessin dos importants estaments: els amos de les terres cultivades (és
a dir els Pagesos) i els mercaders que feien el seu agost venent els productes
(és a dir els Camacos).
VENIM DEL NORD, VENIM DEL
SUD
L'any 415 el rei got
Ataülf va establir la seva capital a Can Fanga.
Però
per poc temps, perquè aleshores van arribar els moros de la Moreria i van fer
grossa estossinada amb els visigots.
De
seguida els francs, comandats per Carlemany, van venir a donar-nos un cop de mà
(es pensaven que així ens annexionarien a l'altra banda del Pirineu!) i es va
iniciar la reconquesta. L'any 785 van ocupar Girona, que va passar a ser la
capital (aleshores els Camacos eren els gironins!).
Però
els va durar poc el dubtós privilegi: l'any 798 Lluís el Pietós, fill de
Carlemany, va dir que volia anar de marxa a Can Fanga. I com que es va fer
acompanyar d'una «penya» bastant nombrosa, els moros aviat li van
deixar el camí lliure.
L'IMPERI DE LES QUATRE
BARRES
Quan el comte de Barcelona
Borrell II va proclamar-se independent dels reis francs (ens havien dit que els
pinchitos morunos ja ens els couríem nosaltres solets), una nova nació
acabava de néixer. Estava formada per nombrosos comtats; però ja es veia que
n'hi havia un, d'entre tots, que portava camí de ser l'amo del ball.
Al
llarg de l'Edat Mitjana, Can Fanga es va instituir definitivament com a Cap i
Casal de Catalunya, i els Canfanguins, guiats pel Molt Alt Rei en Jaume, van
començar a fer les seves famoses sortides de cap de setmana, no solament a la
resta de territoris catalans, sinó que de tant en tant organitzaven escapades a
la península i creuers per la Mediterrània. I es feien xalets des de Mallorca
fins a Atenes.
Però
la cosa es va emmerdar quan, mort Martí l'Humà sense haver designat successor
(va muntar un colobrot familiar de déu-n'hi-do), en l'horrible Compromís de
Casp la corona va passar a mans d'una dinastia castellana.
IMPERIS AMB MOLTA BARRA
Els reis d'aquesta nova
dinastia es van dedicar a guerrejar per la Mediterrània, a exportar la
botifarra amb mongetes (que no el pa-amb-tomàquet) i, en definitiva, a
eixamplar el camp d'acció dels Camacos de l'època.
Quan
Carles de Viana, l'hereu de la corona, va morir emmetzinat per Joana Enríquez
(la seva madrastra i mare de Ferran el Catòlic) va esclatar una revolta contra
el seu pare, Joan II.
Els
Pagesos de Remença (les tres quartes parts de la població de Catalunya en
aquella època), van fer costat al rei contra el Patriciat Urbà, o el que és el
mateix: contra els senyors Canfanguins. Ara sí que anava de bo: Pagesos contra
Camacos!
Però
també vam saber fer pinya tots plegats, quan va caldre, i pel Corpus de 1640,
van ser els descendents (més de tres mil) d'aquells mateixos Pagesos els qui
van venir a treure les castanyes del foc als Camacos que estaven empresonats
pel Virrei de Castella, per massa esvalotadors:
«Ja entraren a Barcelona
cent persones forasteres
amb el nom de segadors,
perquè n'era el temps de sega.»
NI BARRES, NI IMPERIS
I quan semblava que tots
érem amics altra vegada... tornem-hi, que no ha estat res!
Després
de moltes batusses, Fernando Séptimo (el que portava paletó) va fer-se l'amo
del predi, però els demòcrates li van dir que «nyicris», i vàrem reprendre
els mastegots. Ara eren Liberals contra Reaccionaris. Els primers eren
industrials i menestrals (és a dir, Camacos), i els segons propietaris rurals
(és a dir, Pagesos).
Després
van ser els Carlins, els qui van començar a buscar brega. I per fer-los front,
es van organitzar els Mossos d'Esquadra. Quin vici més lleig, de pegar-nos
entre germans!
Amb
la proclamació de la República el 1873, sembla que totes aquestes picabaralles
s'haurien d'haver acabat, oi? I ca! Aleshores eren els Federalistes els qui se
les tenien amb els Unitaristes. Això no va fer gaire favor al sistema, i quan
tots estaven més distrets, apa!, tornem-hi!: altra vegada els Carlins. Altra
vegada Republicans contra Monàrquics.
I
bona nit República (i visca el rei, vés quin remei!).
LA REVOLUCIÓ...
INDUSTRIAL?
Amb un peu al segle XX,
els Camacos, eminentment industrials i comerciants, necessitaven lleis
proteccionistes que dificultessin l'entrada de productes estrangers.
Els
Pagesos, eminentment... això: pagesos, exportaven força a l'exterior. Per això
els calien lleis que no posessin traves al lliure intercanvi de productes entre
estats.
Tot
el contrari dels Camacos, és clar.
A
la capital, la burgesia poderosa ostentava els seus guanys de precultura del pelotazo
i de revolució industrial.
A
Comarques, la pagesia amagava sota la submissió forçada una gran frustració col·lectiva
i un esperit de revolució rural.
Tan
entretinguts estàvem, discutint-nos els uns amb els altres, que no ens vam
adonar de l'arribada del llop...
QUE VE EL LLOP!
Tot i que en aquest cas
semblava que teníem ben clar qui era l'enemic contra el que havíem de combatre,
la nostra mania d'esbatussar-nos entre germans va poder més que aquest «seny» ancestral que —no sé d'on
ho han tret— tenen el vici d'atribuir-nos.
Mentre
lluitàvem per la defensa de la República i de les llibertats, ens esbatussàvem,
de passada i com per aprofitar l'ocasió, entre nosaltres mateixos.
No
és solament que els Anarcosindicalistes s'esbatussessin amb els Comunistes i
amb els d'Estat Català (cosa fins a cert punt comprensible), és que els de la
UGT es pegaven amb els seus germans de la CNT, i els del PSUC amb els seus
cosins dels POUM.
Com
volíeu que ens defenséssim de dictadors bananers, si els bons no érem capaços
de posar-nos d'acord entre nosaltres?!!
I
així ens va anar...
MÉS ENLLÀ DEL 2000... O
QUASI
Però tot té un final, i el
franquisme també l'havia de tenir. El dictador va fer la mort del poll. I ens
vàrem quedar tots amb l'ai al cor.
I
ara què?!
Doncs
ara la democràcia, l'Estatut, la Generalitat, les reivindicacions nacionals...
Ara
sí que semblava que això començava a rutllar com Déu mana: tots Catalans.
Catalans
i prou!!
Però
d'uns anys ençà com que ens avorríem tots plegats una mica, hem començat a
mirar-nos de reüll el veí...
No
fos cas que una pau aclaparadora s'estengués per damunt dels nostres caps...
...I
en això estem!
