Ara que ja sabem que el Diable va triar
Catalunya per posar-hi a sota el seu cau, anem a analitzar una mica les
característiques d’aquest indret. Parlem de l’Infern —en singular—, o dels
Inferns —en plural, cosa gens estranya com veurem quan els comencem a
comptabilitzar.
El mot deriva del
llatí, Infernum, que a la seva volta deriva de inferus: inferior,
subterrani. És el més clàssic per denominar el Regne de Satanàs. Però al llarg
de la seva dilatada existència se l’ha conegut, i se’l coneix, per molts
d’altres noms: Avern, Abisme o Abismes Tenebrosos, Món Inferior, Inframón, Món
o País o Morada dels Morts... De vegades ha pres el nom d’altres religions o
civilitzacions: Caos, Antenora, Baratro, Orc, Hades o Regne d’Hades, Tàrtar o
Tartària, Sheol, Gehenna... La Gehenna era la vall de Jerusalem on hi havia
l’abocador de brossa i on antigament s’havien incinerat infants com a ofrena i
sacrifici al déu pagà Moloc.
De vegades, la
denominació està relacionada amb el seu sentit punitiu: Càstig, Suplici o Focs Eterns o Inextingibles o, com l'anomena Dante Alighieri, Regne del Plor i
Mansió del Dolor. O amb el seu aspecte: Gran Tenebra, Tenebres Perdurables,
Imperi de les Ombres, Món de les Boires...
A Catalunya, per
parlar de l’Infern sense anomenar-lo, evitant així els greuges que se’n puguin
derivar segons la superstició, s’han creat denominacions pròpies. La més
famosa: les Calderes d’en Pere Boter. Però també una de ben original,
probablement relacionada amb el fet que el Diable pren sovint la forma d’una
cabra, un cabrit o un boc, i que s’expressa amb un rodolí:
«El
Cel de les Cabretes,
on
els àngels porten banyetes.»
I encara una altra
de ben específica: el País o el Castell d’Iràs-i-no-en-Tornaràs.
Segons els teòlegs de totes les èpoques, podríem dir que la missió de
l’Infern és triple. Per començar, és tingut com un instrument de la venjança
divina contra els qui han pecat. D’altra banda, serveix com una màquina de fer
por, una eina ideològica dissuasiva de caràcter religiós i —en alguns moments
de la nostra història— també polític. Com explica fray Luís de Granada, és
imprescindible la noció de càstig per sostenir un cert ordre social. Per la
seva banda, sant Vicent Ferrer el contempla com un estri destinat a complir el
principal objectiu de la religió: salvar ànimes.
L’Infern no sempre
ha estat com el que avui dia es descriu en els textos cristians. A l’hora de
crear-lo, el Diable va fer una mica de trampa i va prendre coses prestades
d’altres civilitzacions. Però no totes. Només les que li van interessar.
A l’antiga Grècia
el rei dels Inferns era Hades, germà de Zeus, representat com un déu de trets
desagradables, però sense malignitat. A l’entrada de l’Hades, els morts eren
jutjats segons el seu comportament en vida i enviats a alguna de les tres
regions que el composaven. Els bons eren portats als Camps Elisis o Illa dels
Benaventurats, un lloc on, malgrat ser tenebrós, les ànimes gaudien d’una
existència joiosa, en eterna joventut. Els pecadors lleus eren enviats al
desolat Érebo, amb les seves àrides planícies, els seus llacs sulfurosos i els
seus aiguamolls pudents, on vagaven expiant els pecats entre terribles
monstres, erínies i fúries infernals. Al Tàrtar, la més terrible i profunda de
les tres regions, eren llençats els enemics dels déus. No hi havia possible
perdó per als seus pecats i els càstigs i sofriments eren eterns, tot i que no
hi havia cap mena de dimoni per administrar-los.
El Sheol dels
jueus tampoc tenia dimonis. Era un espai indiferenciat, una «casa dels morts»
subterrània i tenebrosa, del qual la Bíblia no en dona gaires detalls
descriptius. Serà el Nou Testament l’encarregat d’afegir-hi una separació
d’espais entre bons i dolents que hauran de patir penes eternes. L’evangelista
Mateu, que encara l’anomena Gehenna, ens diu, en un passatge prou conegut, que
a la fi dels temps «sortiran els àngels i separaran els malvats d’entre els
justos i els tiraran en el forn de foc; allà serà el plorar i el petar de
dents».
Ajuntant la
concepció grega, la jueva i alguns detalls mitològics d’altres cultures
paganes, entre els segles II i IV de la nostra era es crea una escenografia i
uns personatges que configuraran les bases de l’Infern cristià. En el seu Apocalipsi,
sant Joan ja puntualitza que l’Infern és l’indret on regna el Diable.
Durant aquesta època, però, els teòrics no s’acaben de posar d’acord
quant a l’estructura de l’Infern. La iconografia gòtica el mostra
indistintament com un espai obert, feréstec, muntanyós, volcànic; com un llac;
com una cova o pou; com un espai arquitectònic o, fins i tot, en forma de drac:
el famós Leviatà. Un conjunt d’interpretacions que reflecteixen les pors
naturals dels humans. I també és en aquesta època que el catàleg de turments i
d’instruments per practicar-los arriba a cotes delirants.
Un altre aspecte
interessant dels Inferns medievals és l’anomenat «horror vacui» (horror al
buit); en les taules i pintures que el representen no queda ni un centímetre
sense emplenar: des del primer pla fins a l’horitzó tota la imatge està
absolutament coberta per una espessa massa de personatges, homes, dones,
monstres, botxins i víctimes en una orgia de condemnació. En tenim un clar
exemple al Jardí de les delícies de Hyeronimus Bosch. Aquestes estretors
provoquen, a més a més, que fins i tot en el cas que els dimonis es descuidin
de turmentar-los, els mateixos condemnats es turmenten els uns als altres amb
tanta pressió. És clar que, ben pensat, els del segle XX ja estaran acostumats:
segur que no hi ha tanta pressió com en un concert de música rock!
Podem dir que és al segle XIV quan el procés de construcció de l’espai
infernal es pot donar per acabat: tindrà la mateixa estructura i funcions que
el que ha arribat fins els nostres dies.
L’Església poques
vegades ha deixat de ponderar l’existència de l’Infern. Segons l’Enciclopèdia
Catòlica és «el lloc en el qual són eternament castigats els àngels
rebels i els humans en pecat mortal». Ara bé, les religions ortodoxes i
alguns teòlegs moderns refusen la imatge popular de l’Infern com un indret
físic, indicant que, sent incorpòries les ànimes humanes, no poden ocupar un
espai. L’interpreten, per tant, com un «estat», una situació d’infelicitat i de
sofriment en la qual es col·loquen aquells que lliurement s’allunyen de Déu; la
completa frustració i buidor d’una eternitat sense Ell. I recorden que la
concepció de l’Infern i la utilització impròpia de les descripcions que en fa
la Bíblia no han de crear psicosis o angoixa en els humans. Molts cristians
afegeixen que no pot existir de cap de les maneres si, com diuen les
Escriptures, Déu és amor i misericòrdia. D’altres, en canvi, afirmen que Déu,
en el seu immens sentit de la justícia, ha d’enviar al càstig etern els qui han
fet mal mentre eren vius i els qui no han acceptat Jesucrist com a salvador.
Per la seva banda,
l’esmentada Enciclopèdia Catòlica insisteix en la idea que el foc de
l’Infern s’ha de prendre en sentit literal, atès que «no hi ha prou raons
per a considerar el terme com una mera metàfora». I per si no hi hagués
prou embolic, altres teòlegs, com l’exorcista José Antonio Fortea, de la
diòcesi d’Alcalá de Henares, tot i convenir que Infern, cel i purgatori són un
estat, avisa que «després de la resurrecció dels cossos els condemnats sí
que seran en un lloc concret, i per això l’Infern serà un indret».
Tampoc els papes
moderns acaben de posar-se d’acord.
L’any 1994 Joan
Pau II es queixava que s’havien perdut «els predicadors, els catequistes,
els educadors, perquè han perdut el coratge d’amenaçar amb l’Infern. I potser
fins i tot qui se’ls escolta hagi deixat de tenir-li por». Tanmateix, cinc
anys més tard va provocar polèmica quan en la catequesi impartida davant vuit
mil fidels, al Vaticà, va matisar les seves paraules: la forma espai-temporal
d’entendre l’Infern no es podia sostenir en els temps moderns. En canvi, el seu
successor en el soli pontifici, Benet XVI, va proclamar, a primers del 2008,
que l’Infern existia, que era un lloc que no estava pas buit, que la salvació
no arribaria a tothom i que calia recordar la possibilitat real d’anar-hi a
parar. I va afegir que potser a les esglésies se’n parlava poc i que convindria
reprendre’n l’hàbit pel bé dels fidels.
Nosaltres, els
catalans, sabem perfectament que l’Infern existeix.
I que és sota els
nostres peus. Malgrat que, un cop més, els teòlegs siguin incapaços de posar-se
d’acord quant a la seva ubicació.
Jo crec que tot
l’embolic el va originar el filòsof i humanista bizantí Micael Psello quan ja
al segle XI es va entretenir en classificar dimonis segons l’hàbitat que ocupen
i com actuen sobre ell. La idea li va semblar atractiva, cinc-cents anys més
tard, a Antonio de Torquemada (que encara que tingui el mateix cognom i tracti
amb dimonis, no és el Gran Inquisidor), el qual va afegir en els seu Jardín
de flores curiosas que els àngels rebels havien caigut en un lloc o altre
segons el seu grau de culpa. La classificació és per sucar-hi pa:
- Els dimonis Ignis, o de foc, ocupen la suprema regió de l’aire, —és a dir, l’estratosfera i les capes més altes de l’atmosfera—, i gairebé no actuen en el món, donada la seva proximitat al Cel.
- Els aeris se situen a la mitja regió de l’aire. Empren les seves partícules denses per adquirir consistència i són els qui provoquen els fenòmens meteorològics.
- Els terrestres viuen a la Terra, prenen aparença humana i es dediquen a temptar els homes.
- Els aquàtics tenen per hàbitat la mar, els rius, els llacs i les fonts, i són els que provoquen torbonades marines, enfonsen els vaixells i ofeguen els nedadors.
- Els subterranis s’amaguen en coves, avencs i esquerdes del terra. Estan considerats els més violents perquè causen terratrèmols i erupcions volcàniques i emprenyen als pobres miners, ensorrant els pous i túnels que han excavat.
- Finalment, els lucífugs o tenebrosos són anomenats així perquè s’amaguen molt lluny del sol, ja que no els deixa viure. En els abismes infernals, són els encarregats de turmentar les ànimes dels condemnats.
Tants caps, tants
barrets. Tants dimonis, tants Inferns.
L’opinió més
generalitzada, a totes les èpoques, és que el regne de Satanàs està situat en
el centre de la Terra, i que aquesta esfera coberta de camps florits, selves
boscoses i mars turquesa, il·luminada per un daurat sol, és com una poma
podrida que amaga sota la pell una polpa saturada de cucs. No cal dir que,
mentre es va creure que la Terra era plana, tothom donava per cert que l’Infern
era en el seu revers.
El motiu d’aquesta
ubicació és clara i diàfana per a Bernat Metge, en la seva obra Lo somni:
les ànimes pecadores pesen tant que cauen cap a la Terra i, a més a més, és
necessari que els dolents siguin «remoguts i allunyats de Déu, així com de
llur contrari. I tothom creu, i així és, que Déu està en el cel, i no hi ha cap
part més lluny del cel que el centre de la terra.»
Per contra, molts teòlegs, especialment els rabínics, creuen que
l’Infern és al cel.
Ja a l’antiquíssim
Llibre d’Henoc es diu que Satanàs i els Egrègors o Àngels Vigilants
habiten al Cinquè Cel, els Àngels Foscos el Segon i Déu el Setè. I el nostre
Francesc Eiximenis n’explica els motius: «en l'aire caliginós, força a prop
de nosaltres; i això per exercitar-nos per llurs temptacions, aquí movent
sovint moltes tempestats per donar-nos vexacions. Nota que aquella part de
l'aire no és lluminosa».
Per la seva banda,
sant Vicent Ferrer creu que estan repartits entre el centre de la terra i
l’aire, però que aquests darrers són més nombrosos que els altres. També creu
que se situen ben bé a les portes del Paradís, creant una mena de cinturó que
les ànimes han de travessar per accedir-hi. Es veu que quan arriben a dalt, les
ànimes truquen a la porta i demanen per entrar, i sant Pere l’obre per als bons
però denega l’entrada als dolents, que són ràpidament percaçats pels dimonis
aeris. Tanmateix, hi ha la creença generalitzada que aquesta sèu aèria és
provisional i que el dia del Judici Final hauran d’anar tots a fer la pila del
greix a sota terra i no sortir-ne mai més.
També hi ha qui
situa l’Infern al sol, que els propis condemnats són els encarregats de
mantenir actiu el seu foc etern i que les taques que de vegades s’hi veuen
coincideixen amb èpoques de revolucions i guerres i que les produeixen el gran
nombre de condemnats que s’hi envien.
Encara d’altres l’ubiquen a un cràter de la lluna, o a una lluna
imprecisa de foc gelat, banyada per cinc rius.
Una tradició catalana situa l’Infern sota l’aigua, vora les costes de Barcelona.
La tradició té unes arrels força antigues, perquè ja les creences mítiques
gregues molt anteriors al cristianisme emplaçaven dins del golf de Lleó, a la Provença
o a Catalunya, l’extrem de la Terra per als pobles antics, el seu Altre Món, és
a dir, la mansió dels difunts.
Sant Pròsper ubica l’Infern entremig de les boires marítimes i Bernat
Metge, que ja hem vist que el posava al centre de la Terra, li col·loca
l’entrada en una illa: «en el més alt lloc d’una gran muntanya plena de
selves, sobre la mar».
Contrari a tots, l’anglès John Milton, en el seu poema èpic El
paradís perdut, es nega a situar l’Infern al centre del nostre món —perquè
ni el cel ni la Terra existien encara—, i l’interpreta com un enorme globus,
envoltat d’una triple volta de foc roent, just en el sí del caos original,
enmig de les tenebres.
El també anglès Christopher Marlowe li fa dir a Mefistòfil que l’Infern
està sota el cel. I quan Faust insisteix en que li especifiqui on,
concretament, li contesta: «No té límits, ni està circumscrit al propi lloc.
On som nosaltres és l’Infern, i on sigui l’Infern sempre hi hem de ser
nosaltres. I, per acabar, quan el món es dissolgui i totes les criatures siguin
purificades, tot el que no sigui cel serà Infern.»
També hi ha hagut demonòlegs més originals encara que han situat la
morada del Diable dalt d’un arbre molt frondós, que no deixa passar la llum.
O... en el rovell d’un ou!
Sembla difícil que
en un rovell d’ou hi pugui cabre la gernació de dolents que tots sabem que
cremen a l’Infern. Per força ha de ser un lloc de dimensions més generoses.
Ja ho diuen a Curial
e Güelfa: «no et faltarà lloc a tu, i el teu lloc no el prendrà ningú,
ans tindràs gran i ampla posada».
En un antic poema
anglosaxó, Jesucrist mana al Diable mesurar la seva residència, i el resultat
és de cent mil milles quadrades. I un teòleg alemany va calcular que una sola
milla podia acollir fins a cent mil milions d’ànimes condemnades,
convenientment atapeïdes, com sardines de llauna.
És clar que no
totes les sardines anirien al mateix costat de la llauna.
Perquè l’avern
està estructurat en diverses zones.
D’entrada, hi ha
quatre espais diferenciats per l’estat de les ànimes que hi resideixen.
Cadascun d’ells, independent dels altres, està situat en un estatge, sota
terra. El primer que trobem és l’anomenat Llimbs dels Patriarques o Sina
d’Abraham, avui clausurat. En el pis de sota hi ha el Purgatori, on s’expien
els pecats que no impediran, una hora o altra, guanyar el Paradís. En el tercer
nivell hi ha els Llimbs dels Infants, una estança molt caritativa on van a
parar els nens que moren sense ser batejats i, per tant, sense haver estat
exorcitzats. Al fons de tot es troba l’Infern pròpiament dit. La morada de
Satanàs. L’indret del càstig etern.
Aquest Infern
també té els seus propis espais.
Sant Vicent
Ferrer, un dels màxims teòrics sobre el tema, depenent de l’humor en que
estigués a l’hora de fer el seu sermó, tan aviat el subdividia en tres, com en
set com en nou.
La divisió en tres
respon a tres nivells religiosos: musulmans, jueus i mals cristians.
La divisió en set
està relacionada amb els pecats capitals, i cada estança és controlada per un
dels set prínceps demoníacs: Asmodeu = luxúria, Astarot = peresa, Baalberit =
ira, Barsebuc = enveja, Belfegor = gola, Leviatà = supèrbia i Mammó = avarícia.
Finalment, les nou presons de l’Infern, com les anomena el sant, estan
sota la tutela dels nou ordes d’Àngels Caiguts. Cadascuna d’elles alberga un
determinat tipus de pecadors: luxuriosos, mals cristians, despietats i usurers,
blasfems i consultors d’endevins, busca-bregues, tirans i simoníacs, cismàtics
i mals clergues, pagans i, finalment, idòlatres.
Pel que fa a la
forma de l’espai infernal, tampoc hi ha unanimitat.
Com que la
localització subterrània és la més acceptada en totes les èpoques, la seva
caracterització com una caverna o un pou és la més habitual. Sovint sobre la
tapa d’aquest pou hi seu el propi Llucifer, com si en fos el guardià de les
claus.
Però sense cap
mena de dubte, la fórmula més famosa es la que va proposar Dante a La divina
comèdia: un con invertit, de base rodona, dividit en nou cercles, cadascun
dels quals té diverses foses, que a la vegada tenen diversos recintes, i on els
condemnats són turmentats segons una complexa geografia i jerarquia de pecats,
en ordre descendent, cap a l’interior de l’esfera terrestre. Al capdavall, en
el Cercle Novè, al fons de l’Infern i de l’univers, el pou més tenebrós acull
les ànimes més pecadores de totes i hi mora el seu rei. També en forma de con
són algunes representacions iconogràfiques dels Inferns de l’Edat Mitjana, els
anomenats «tall de formiguer», que mostren una muntanya buida amb els diversos
compartiments. És realment espectacular el de l’església de sant Pere de
Terrassa. Per contra, el Beat de Girona, presenta l’Infern com un
recinte de forma quadrada, ple de flames. A la part superior hi ha una petita
obertura amb una mena de bastidor on està lligada l’enorme figura de Llucifer.
També enorme, però encadenat al fons de tot, com ja he dit, el Llucifer de
Dante és tan descomunal que el seu cos travessa el planeta de punta a punta.
Com a espai simètric i invertit de la Jerusalem Celestial, la Babilònia
infernal sovint es planteja també com una gran ciutat. La de Dante es anomenada
Dite, es troba en el Cinquè Cercle, al fons d’una vall, està voltada de
muralles que semblen de ferro i en el seu interior hi ha cases, torres i...
mesquites! La de Milton és Pandemònium, també emmurallada i presidida pel
magnífic palau de Llucifer. Les cases de la ciutat són espantoses, plenes de
foc i de bestioles verinoses, o autèntiques presons amb instruments de tortura.
Aquesta tendència a escenificar els indrets màgics i fantàstics amb una
base realista té la seva lògica: per ser comprensibles per a la percepció
humana calen referències que resultin familiars. Per això tots els Inferns
s’assemblen, tot i que cada persona que l’ha descrit, sigui un predicador, un
escriptor, un pintor o un escultor, hi ha posat elements del seu propi
imaginari.
Però anem per
parts. I comencem pel camí de l’Infern.
La imatge dels dos
camins que, partint d’una cruïlla, menen al Cel o a l’Infern és un clàssic.
Sant Vicent ja la feia servir, amb la seva desimboltura habitual: el de
l’esquerra «pla i plaent, ple de tavernes, i aquí i allà arbres, donzells,
rossinyols, regadius i putes pels hostals»; i el de la dreta «muntanyós,
aspre, etc., i no hi ha tavernes, mes no hi ha lladres.»
En les
descripcions que s’han nodrit de fonts clàssiques, per accedir a l’avern cal
fer-ho travessant un riu, l’Aqueront, per on el mític Caront fa lliscar la seva
barca infernal, recull els condemnats en una riba i els porta a l’altra mentre,
segons Bernat Metge, va cridant: «Passeu, ànimes, a les tenebres infernals,
on sofrireu fred i calor inestimable; i no tingueu esperança de veure jamai el
cel».
Sigui per on sigui
que s’arribi a l’Infern, s’acaba anant a fer cap davant les terribles portes que
hi donen entrada però mai sortida.
La referència més habitual a aquestes portes està relacionada amb el
davallament de Crist a l’Infern, rera la seva mort, i les descripcions solen
coincidir en que són gegantines, metàl·liques o de diamant i cobertes de tota
mena d’artefactes per a mantenir-se tancades: barres de ferro, cadenes, panys i
forrellats. Una bona representació és la del claustre de la catedral de Girona,
que sembla gairebé feta per a guanyar un Premi Pulitzer de fotografia: seguit
per un parell d’àngels que li sostenen el mantell, Jesucrist, amb una llança,
fa saltar pels aires les portes de l’Infern, les quals enxampen i colpegen un
parell de dimonis als peus d’Adam, que és a punt de ser alliberat.
Però, sens dubte,
el més impressionant de les portes de l’avern és la inscripció que, segons
Dante, s’hi pot llegir al damunt:
«Per
mi aniràs a la ciutat sofrent,
per
mi aniràs cap a l'etern dolor;
per
mi aniràs amb la perduda gent.
La
justícia mogué el meu alt Factor:
va
fer-me la divina potestat,
la
summa saviesa, el primer amor.
Abans de mi res no va ser creat
que
etern no fos, i duro eternament.
Deixeu
tota esperança els qui entreu.»
O el que és el
mateix: benvinguts a Cal Diable!
Les ànimes són
transportades fins allà de diverses maneres: de vegades lligades amb sogues i
cadenes, soles o en atapeïts raïms, caminant sota el fuet dels dimonis. En
d’altres ocasions son portades a coll-i-be o en carros, com es veu a la portada
de la catedral de Tarragona.
L’arribada a
l’antre infernal és tota una festa. Pels dimonis, és clar. Un pintor anònim del
gòtic valencià, anomenat Mestre d’Artés, ho representa de dues maneres
diferents en els seus retaules: en un els dimonis que munten guàrdia a les
portes de l’Infern reben els nouvinguts a garrotades. En l’altre, enfilats
damunt les portalades, despleguen una pancarta amb un text de reminiscències
dantesques: «Oïu maleïts el redemptor, que ha manat pel vostre error, puix
no heu temut els seus manaments, venir doncs als greus turments.»
En l’altre extrem,
també un valencià, sant Vicent, narra el davallament a l’Infern d’un escuder
que busca el seu amo i es troba amb un porter com els de l’Eixample de
Barcelona: «de seguida anà allà a la porta de l’Infern i cridà, i el porter
vingué i digué: "els companyons són anats fora, a buscar el bisbe de
Vercell, i quan vindran, podreu entrar amb ells." I al cap de poc
vingueren mil milions de dimonis amb l’ànima del bisbe».
Una representació
típicament catalana de les portes de l’Infern és l’anomenada Boca de Leviatà.
L’obertura d’entrada a l’inframón és la gola oberta del drac mitològic amb els
afilats ullals i els ulls amenaçadors i foguejants que anticipen el que vindrà
després. Se’n poden veure bons exemples al retaule de Santa Maria de Guimerà,
al de Sant Miquel de la Seu d’Urgell i a la portada de la catedral de
Tarragona. Ah!: i en el decorat d’Els Pastorets de l’Ametlla de
Merola!
Un cop dins
l’Infern, la primera cosa que descobrirem és que aquest té la seva pròpia
meteorologia, la seva flora, la seva fauna... lògicament, com tot el d’aquí
dins, amb una funció punitiva. A la descripció de Milton, l’hivern és etern, la
pluja i la neu cauen perpètuament sobre els condemnats, mentre el gel, que mai
no es fon, crea fantasmagòriques escultures al seu voltant. Vents impetuosos,
de vegades glaçats, de vegades abrusadors, bufen constantment assotant els
espectres o, segons explica Ramon de Perellós, en el seu Viatge al Purgatori,
travessant tot el cos.
Malgrat tan
extremes condicions, el terra de l’avern produeix plantes. Espantoses, és clar,
eriçades d’espines i amb fruits carregats de verí. I boscos tenebrosos, amb
arbres altíssims de branques punxegudes, on pengen raïms de condemnats.
I el que ja no ens
sorprèn tant es trobar una bona varietat d’animals, en ocasions reals; en
d’altres dimonis transformats: Cerber, Gerió, dracs, gossos vampirs... al
costat dels habituals gripaus, cucs, insectes, escorpins, rèptils...
«Aleshores vaig
veure, al cap de poc,
sortir del fons
dracs, lluerts i
escurçons
i grans serpents,
que els mossegaven
amb les dents
amb tal furor,
que a mi em
prengué molt gran dolor
sols
de mirar»,
explica en Bernat
Serradell, de Vic, en la seva excursió a l’Infern. En la de Dante, els
condemnats que són mossegats al coll per serps, s’autoincineren misteriosament i
es tornen a regenerar, moments abans de ser mossegats de nou; unes metamorfosis
que fan pensar en antigues fórmules vampíriques.
I per acabar de
configurar la geografia infernal, destacarem el seu complex sistema
hidrogràfic, tot i que potser la paraula no és la més encertada, perquè els
nombrosos rius, fonts, llacs i estanys de l’Infern no sempre contenen aigua...
L’estructura
fluvial, heretada dels inferns clàssics, ultra l’Aqueront, que és a la
frontera, es nodreix del Leteu o Letes, que fa oblidar a les ànimes el món
terrenal, el Cocit, o afluent dels laments i planys, i el Flegeton, que en lloc
d’aigua porta foc. També s’esmenten rius i torrents de sang, d’aigües bullents,
de sofre, o tant pudents que res no tenen a envejar al Besòs. De vegades estan
creuats per ponts. I gairebé sempre els dimonis s’ho passen d’allò més bé
obligant els condemnats que hi tenen en remull a capbussar-se en tan fastigosos
corrents.
Pel que fa als llacs, també n’hi ha farcits de les més extraordinàries
matèries: fems, metalls fosos i àdhuc bestioles, tot i que el més famós, la
llacuna Estigia, és on va a desguassar —sí, estic parlant d’aigua— l’Aqueront.
Un element
inevitable en les descripcions infernals de tots els temps és el foc.
A l’Infern hi ha
foc per tot arreu: rius de foc i sofre, muntanyes de foc «podrit», com les dels
incineradors d’escombraries, valls plenes de carbó i brases ardents, cremor de
foc que surt de la gola de Leviatà i de bèsties diverses, pous foguejants on
suren les ànimes com guspires, rodes de foc, estanys de pega, resina o oli
bullint, o de metalls fosos, forns, fargues, paelles, calderes i graelles on es
rosteixen els condemnats o el propi Llucifer. Les flames són manxades per
munions de dimonis o pels propis condemnats. I són eternes i d’intensitat
il·limitada. Sant Vicent ho explica de forma molt ardent en un dels seus
sermons: «el foc nostre que fem no és sinó foc pintat al de l’Infern; pensa
si deu ésser gran que, si l'ànima escapava d’aquell foc, trobaria refrigeri en
aquest que fem i nosaltres no gosem tocar.» A més a més, aquest foc té una
qualitat molt perversa: mai disminueix ni s’apaga i crema però no consum, de
manera que els condemnats estan en permanent ignició i sofriment. Això sí:
l’espessor del fum els ofega de manera constant.
De fet, en les
descripcions més clàssiques, com la de l’Apocalipsi de sant Joan, tot
l’avern és un immens llac de foc ardent i sofre. I Ramon Llull creu que més que
un llac és una gran foguera on «els cossos dels homes seran tots blancs com
a troncs de foc, i estaran tostemps els uns sobre els altres, de que en seran
majors muntanyes que el mont Canigó.»
Fins fa ben poc,
era un tema recurrent per als capellans amenaçar amb el foc de l’Infern. Ja ho
diu La Trinca en una de les seves cançons:
«Que
pel foc tenen una fal·lera
i
l’anomenen contínuament
després
s’estranyen si de vegades
es
socarrima algun convent».
I Joan Amades, en
el seu Costumari, ens avisa que no s’ha de deixar els nens jugar amb
foc, perquè el Diable surt d’entre les flames i se’l poden trobar entre els
dits. També ens explica que el 2 d’octubre, Diada de l’Àngel de la Guarda,
resulta perillós estar-se a la vora del foc, perquè com que és un dia que
Satanàs corre lliure pel món, per sortir o entrar de l’Infern ho fa baixant
xemeneia avall, o pujant xemeneia amunt, d’entre les flames.
Però l’Infern
també hi fa fred, un fred agudíssim que mai disminueix ni se suavitza.
Segons la tradició
cristiana, hi existeix un estany que s’hauria glaçat quan Crist hi va davallar.
I el Cercle Novè de Dante té el terra tan gelat que sembla de vidre. Els
condemnats que hi estan submergits, nus, fins la cintura, tenen les cares
moradenques, peten de dents a causa del fred i les llàgrimes que vessen se’ls
congelen al llagrimal, fent-los un vel davant els ulls. D’altres expliquen que
un dels turments consisteix precisament en passar del foc roent al gel glaçat
sense interrupció.
L’altre gran tòpic
infernal des dels Evangelis són les tenebres.
Si algú es pregunta com es pot compaginar l’existència de foc i foscor,
l’explicació ens la dona un demonòleg que respon al complicat nom d’Honorius
Augustodunensis, el qual en el segle XI caracteritza el foc de l’Infern com un
element que crema però no il·lumina. Sant Tomàs matisa, a més, que la foscor no
és completa, sinó que hi ha una miqueta de llum que permet als condemnats rebre
un major turment en contemplar les seves penes, les dels altres i els dimonis
que les apliquen. Per acabar-ho de complicar, afegeix que hi ha una
«transparència» que permet als pobres desgraciats veure l’estat en que es
troben els salvats en el Paradís, per tal d’agreujar el seu sofriment. Aquesta
visió és mútua: els salvats també poden veure com es rosteixen els condemnats.
El sant no explica, però, el motiu pedagògic d’aquesta segona contemplació.
Si ja hem explicat
que una de les característiques del Diable és la pudor que emet, cal imaginar
el ferum que s’hi deu respirar a la seva cort. No només perquè ell no prengui
una dutxa diària, com és de bon cristià, sinó per tots els focs, sofres,
podriments i brutícies que hi ha escampats. Per fer-nos una idea, a La
divina comèdia es diu que «exhalava la mateixa pestilència que la que
desprenen els membres gangrenats».
I perquè no quedi
cap sentit per torturar, a l’Infern també hi ha soroll.
Escoltem sant
Vicent quan diu que «no hi callen mai aquells crits, aquells regiraments de
cadenes, mai no hi ha repòs!». Xiscles, laments i, sobretot, blasfèmies
dels condemnats. Tornem a sant Vicent: «així com a persones desesperades
maleeixen tot el món: "Ooh, maleïda sia l’hora que vaig ser concebut, el
dia que vaig néixer, el pare que m'engendrà, la mare que em va parir!”».
Els udols dels condemnats traspassen com barrines les oïdes dels seus companys
de captivitat.
Amb tants de sofriments, no és estrany que les ànimes de l’Infern
tinguin un aspecte bastant desastrós.
Per una qüestió
d’identificació, els condemnats sempre són representats com a cossos humans.
Cossos negres, deformats, esquinçats, masegats... però que mantenen la seva
sensibilitat vital: pateixen gana, set, passen fred, defequen, vomiten... I, a
la vegada, gaudeixen de la capacitat d’estar en perpètua ignició, la qual cosa
vol dir que el seu contacte amb els vius és perillós, perquè cremen. Sense anar
més lluny, el comte Arnau (del qui es diu
que li surten flames pels ulls, la boca, les oïdes, els braços i els peus),
quan visita la seva «viudeta igual», aquesta s’espanta en saber que ha entrat
per la finestra reixada: «Tota me l'haureu cremada, valga'm Déu, val!».
I quan ell es vol acomiadar, el diàleg és el següent:
«—Ara
per la despedida, dem-nos les mans.
—Massa
me les cremaríeu, comte l'Arnau.»
No va tenir tanta
sort l’escuder del que parlava sant Vicent: després de trobar el seu amo a
l’Infern, li lliura una carta de la seva vídua i, en tocar-li la mà el
condemnat, me’l carbonitza fins el colze.
Una darrera
característica de l’Infern és que s’hi perd la noció del temps. Pere Portes (o
Pere Boter), quan hi viatja, s’hi està vuit dies en que no li cal ni menjar, ni
beure, ni dormir, perquè li semblen un instant. Per la seva banda, el vigatà
Bernat Serradell diu que:
«tal
presó
perpetual
on
per tostemps haguérem mal,
dol
és i afany;
car
un moment els sembla un any».
No ens serà necessari especular sobre com han vist l’Infern els catalans
de totes les èpoques. No pas perquè el tinguem sota els peus, sinó perquè, per
sort o per desgràcia, com que l’Església ha de ser eterna, l’art religiós és
probablement el més ben conservat durant totes les èpoques. I l’art religiós no
s’ha cansat mai de representar l’Infern i el Diable. Sens dubte, aquest és un
dels personatges que més trobarem a dins les esglésies, capelles, ermites i
monestirs de tota la nostra geografia. I no solament els artistes plàstics,
també els teòlegs, els poetes, els narradors i els qui fan tesis doctorals,
s’han encarregat de fer-nos veure com contempla la societat catalana de cada
època el fet infernal.
Per si algú ho
dubta, basti saber que el text més antic que es conserva en la nostra llengua,
les famoses Homilies d’Organyà, del segle XI, parla de l’Infern «en
lo qual està En Belzebuc».
Tot i que
probablement la descripció més famosa de tots els temps sigui a La divina
comèdia de Dante, escrita a principis del segle XIV, estudiosos d’avui
especulen amb la possibilitat que l’escriptor florentí hagués conegut les obres
d’Aureli Climent Prudenci, governador romà de la Tarraconense, poeta i
apologista cristià que mil anys abans havia escrit un parell d’obres sobre el
tema. Al Llibre de les Corones, hi ha un himne consagrat a sant Fructuós
de Tarragona i als seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats en aquesta
ciutat, on es parla de l’Infern. També és d’aquest autor Hamartigenia,
en el qual es troben detallades descripcions de l’avern i dels seus càstigs.
Al 1399, serà
Bernat Metge el qui, en el seu llibre Lo somni, ens brindarà la més
famosa descripció catalana de l’Infern.
Poc després de la
sobtada mort del rei Joan I, Metge, que havia estat secretari seu, va ser
acusat d’alta traïció, de malversació del patrimoni i d’aconsellar malament al
difunt que, a més a més, havia mort sense confessió. Tancat en presó, una nit
penava per la seva situació quan vet aquí que se li presenta a la cel·la
l’espectre de Joan I, acompanyat de dos personatges de la mitologia grega:
Tiresies i Orfeu. Aquest darrer explica detalladament el que passa a l’Infern. A més dels
turments, Orfeu resumeix, en una frase aclaparadora, l’aspecte general de
l’avern: «Hi ha voltors, mussols, corbs i molts altres ocells gemegant
agrament, fam, confusió, tenebres, paor, angoixa, discòrdia, dolor, plor,
fretura, treball, planys, sospirs, malaltia, somnis vans, vellesa, mort i
moltes coses monstruoses en natura.»
Exactament cinc
cents anys més tard, un altre escriptor català, Frederic Soler «Pitarra»,
proposa una visió lleument diferent de la mansió infernal. En els seus
Pastorets El bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga, ens descriu un
curiós Infern... barcelonitzat!
«EI
dimoni ara fa obres:
i
com no vol fer cap planxa,
ara
està fent un Ensanxa
per
tenir ciutat de sobres.
—Però
entrem per la part vella—
vam
dir i, en aquell moment,
un
de l'acompanyament,
després
de sonar una esquella,
—Et
vull fer veure —em va dir,
per
divertir-se una estona
la
ciutat que Barcelona
es
dirà temps a venir.
Vaig
veure allí moltes cases
i
vam entrar, jo al davant,
per
un portal que en diran
de
Sant Antoni dels ases.
Allí,
duent burxes, hi havia
uns
dimonis molt lletjots
que
s'anomenen burots.»
Després de fer una
infernal descripció dels «carrers tan enfangats, tan bruts i mal empedrats»,
de les clavegueres pudents, dels cotxes, de les cafeteries i fins i tot dels
tablaos flamencs que tant de moda estaven a l’època, conclou:
«I,
per fi, hi ha tants martiris
i
turments i mal estar,
que,
només per no passar
tanta
angúnia i tants deliris...
encara
que només fos
per
saber que entre tot junt
serà
Barcelona el punt
de
l'Infern més horrorós,
cal
tenir, essent persona,
bon
comportament etern,
no
per no baixar a l'Infern:
per
no caure a Barcelona.»
I encara un segle més tard, al 1996, Jan, el genial dibuixant de
còmics, va enviar el seu Superlópez a un Infern distribuït en cercles i fosses,
a l’estil dantesc. Guiat pel Diable Coix, l’heroi fa un recorregut ple de
picades d’ull històriques, com quan troba Franco al recinte dels «tirans,
demagogs i espècies similars»; o socials, com quan li aconsella a Nemrod
guardià de la Torre de Babel, que s’apunti a la campanya catalana de
Normalització Lingüística. En el seu intent de recuperar un contracte de venda
d’ànima, Superlópez arriba fins al darrer cercle i la darrera fossa on està
encadenat, a l’Oficina de l’Infern, el propi Llucifer.
Una de les
característiques pròpies dels Inferns catalans de totes les èpoques és la
representació destacada de dos pecats en concret: l’avarícia i la luxúria.
Certament,
l’avarícia i la luxúria, a part de ser els més denigrats per l’Església, són
els dos pecats catalans més habituals.
Del primer, no cal
dir res, que ja prou fama en tenim.
Del segon, tan
sols recordar que dues de les més populars llegendes catalanes, el Comte
Arnau i Fra Garí hi estan basades. La d’Arnau, a més a més, també en
l’avarícia, tal com es pot concloure si s’analitzen els principals motius de la
condemna del comte. El mateix es pot dir de la llegenda de la formació dels
Pirineus (Hèrcules desflorant Pirene), i de la fundació de Sant Martí del
Canigó (el cavaller Gentil traint el país pels amors de la fada Flordeneu). Cal
no oblidar, a més, que a Barcelona hi ha la indústria de cinema porno més
important del sud d’Europa.
En un retaule de
la catedral d’Elna, de l’any 1380, en tenim ja un avançament: un dimoni injecta
foc al sexe d’una condemnada, mentre un altre dimoniot en transporta dues més a
les que Llucifer intenta engrapar.
En una de les
nostres més belles representacions infernals hi ha una escena de cavalcada
sodomita duta a terme per un dimoni. La podeu contemplar al Museu Capitular de
la Seu de Barcelona. Es tracta de l’esplèndid Judici Final del Missal
de Santa Eulàlia, il·lustrat al 1403 per Rafael Destorrents, per encàrrec
del bisbe Joan Ermengol. La seva riquesa iconogràfica i la diversitat de
suplicis representats, així com algunes escenes xocants (com ara la de l’àngel
que apunyala un dimoni, en la lluita per una ànima), el converteixen en una
peça excepcional, que no te paral·lel en la pintura gòtica de tota la
península.
Si voleu llegir més capítols d'aquest llibre podeu visitar el bloc: EL DIABLE ÉS CATALÀ
Si voleu llegir més capítols d'aquest llibre podeu visitar el bloc: EL DIABLE ÉS CATALÀ
