El Marc
sondeja en silenci els ulls de la seva mare amb els seus de color d’acer,
sorprès, com si no acabés de creure’s el que sent.
—No m’ho
havies explicat mai! —exclama finalment.
La Júlia
s’arronsa d’espatlles.
—Fa tant de
temps... Ni jo mateixa hi he pensat gaire sovint.
Els ulls
curiosos del Marc van altre cop fins a la fotografia de tons sèpia. La nena el
mira somrient, amb un aire una mica burleta, inconscient del seu destí. És
bonica. Amb tirabuixons clars (rossos?; es fa difícil d’endevinar en una
fotografia com aquesta) i un barret ple de flors. Sembla escapada d’una
pel·lícula dels anys vint. Vestidet de farbalans llarg fins a mitja cama i
llaçada enorme a la cintura i sabates de xarol, blanques, sobre uns mitjonets
també blancs. Fins i tot el rostre posseeix la suau expressió d’un temps antic,
quan les nenes de casa bona eren fines i dolces i amb les galtes rosades.
—L’Elsa, la
meva àvia, no en parlava gairebé mai —afegeix la Júlia—. És clar que ella també
era molt petita quan...
—Què és
exactament el que va passar? —pregunta el Marc, amb una curiositat entre el
morbo i la fantasia.
—Doncs això:
va desaparèixer. La nit de la revetlla de Sant Joan. Es deia Marguerite. Magui.
Era una mica més gran que la meva àvia; devia tenir uns... sis o set anys.
Aquesta és l’Elsa.
Assenyala una
altra nena de la fotografia, una menudeta d’uns quatre anys, de cabells bruns,
amb uns grans ulls sorpresos per la màgia de la càmera que l’enfoca. També va
molt mudada, amb unes faldilles acampanades. Té un aire a la seva germana, però
no és tan bonica.
—I aquestes
dues?
—Les grans
—explica la Júlia—. Ni recordo com es deien. L’àvia tampoc no en parlava mai.
El Marc agafa
l’enorme lupa que té al damunt de l’escriptori i la fa lliscar per la
fotografia, resseguint els trets de les minúscules figures. Repassa els rostres
de les dues noies. Les germanes grans de la seva besàvia Elsa. No semblen
germanes. Una ja és una dona; potser divuit o dinou anys. És lletjota. El
cabell negre i crespat, una expressió d’enuig al rostre i posat displicent. És
una mica grassa i de pit generós, i el vestit, més sobri que els de les nenes i
llarg fins a gairebé els turmells, no li cau gaire bé. L’altra és una
adolescent de rostre molt pàl·lid i esllanguit i cabells llisos d’un ros clar.
El Marc l’assenyala amb la lupa.
—Aquesta té
aire d’estrangera.
La Júlia
s’obliga a desviar els ulls de l’enrenou hipnòtic que és el loft del seu fill.
—La meva
besàvia era francesa —recorda—. Potser per això les nenes van marxar a França
quan va passar la... desgràcia.
—Devia ser un
escàndol, en aquella època —diu el Marc, amb un punt d’excitació a la veu.
—Suposo que
sí. I més en una família com la dels Viladalba.
Cau el silenci
entre mare i fill. La claror de la tarda de primavera es va escapant dels
contorns dels objectes. Aviat es fondrà al terra de la terrassa, creuarà
dolçament el jardí i desapareixerà reptant rere les teulades del Putxet.
El Marc no pot
apartar els dits i els ulls de les fotografies. La fascinació li ha dibuixat un
plec entre les celles. Acosta la lupa al rostre de la Magui... Tan bonica...
—Marc, fill...
Tan dolça...
Tan... antiga... L’embriaguen les imatges.
—Fill: potser
que t’hi posis —li suggereix ara la Júlia, fent-lo aterrar de cop al mig del
caos que els envolta—. Sol no s’endreçarà! Vols que et doni un cop de mà?
L’ha fet fora.
Amb suavitat, però amb fermesa. Aquest és el seu territori. Sap que ella se
sent feliç de tenir-lo a prop altra vegada, encara que sigui amb una felicitat
tan poc alegre. Però ara les golfes són d’ell, l’enrenou és d’ell i ja hi
posarà les mans quan li vingui de gust!
Sobre la taula
d’estudi, sobre carpetes i llibres mal amuntegats, el Marc escampa la dotzena
de fotografies, petits retalls de cartolina sèpia molt descolorits, atapeïts de
personatges. Els seus avantpassats. Les nenes, els adults... Dames amb vestits
d’opereta costumista i homes amb elegants americanes, armilles, colls forts i
barrets canotier. Hi ha també una dona vestida de negre de cap a peus, amb un
coll cenyit sota la barbeta. Sembla relativament jove, entre vint-i-cinc i
trenta anys, malgrat la indumentària que l’envelleix. Fa un posat servil. Deu
ser una criada. I un gos mandrós, un dàlmata, estirat a terra, posant per a la
foto. I un cotxe enorme i lluent, de color obsidiana, amb una matrícula que no
arriba a les tres xifres i un xofer amb gorra de plat, casaca botonada i
bombatxos, recolzat al capó. Això també és història. Història de la de prop. De
la que no apareix mai en els llibres que es fan servir per escriure tesis
doctorals sobre el segle xix. Ell ho sap millor que ningú...
Al costat de
l’escriptori del Marc encara hi ha, obert i amb el contingut mig escampat per
terra, el bagul de fusta vell i atacat de corcs on ha trobat les fotografies. I
unes quantes targetes de visita i factures i esqueles i participacions nupcials
i menús de restaurants i bitllets de tren i programes del Liceu. Les restes
d’unes vides antigues que s’han quedat anys i panys atrapades, esgrogueint-se
lentament dins d’una capsa guardada en un armari que ningú ha obert durant molt
de temps.
Les restes
d’unes bones vides antigues.
Al darrere de
les miniatures de la Magui i les seves germanes es veu la formidable escalinata
i l’enorme porta de la mansió (sí, mansió) familiar. Temps daurats. Només cal
fixar-se en el cotxe i el xofer (i el gos) per adonar-se de com havien viscut
de bé els Viladalba.
I tanmateix,
la nena va morir jove.
Ni tots els
diners del món...
El Marc desvia
els ulls distrets cap a una altra fotografia, aquesta emmarcada, que és de les
poques coses que sembla ser al seu lloc a l’escriptori. I a la seva vida. Ell,
el seu pare i la seva mare, durant un viatge a Madeira. Un esclat de colors i
de llums i de vida. Al costat d’aquesta, les fotografies que ha rescatat del
fons del bagul semblen retrats d’espectres. De fet, ho són. Tots els que hi
surten ja són morts. I la nena... la nena abans que ningú. I tanmateix, sembla
la més viva, amb aquell somriure enigmàtic, aquells enormes ulls i els
tirabuixons surant arran del coll.
Magui.
Magui perduda
per sempre.
Com l’Olga.
El Marc fa una
ganyota (de menyspreu? de resignació?). L’Olga no s’ha mort, ni l’ha raptada
ningú. Senzillament va marxar de la seva vida. És un dir, perquè aproximadament
cada quinze dies li truca per saber com va la venda del pis...
Ara el Marc fa
un gest d’impotència, com si volgués amagar el cap entre les espatlles per
exposar-lo menys a la vida.
Estúpida Olga.
I estúpida
Mireia.
Fa un esbufec
d’aversió i deixa lliscar la mirada boirosa pel seu voltant.
L’apartament
està tot regirat. Com la seva vida. Caixes a mig obrir amuntegades de qualsevol
manera, roba apilotada per tot arreu, fins i tot a terra. Desenes d’objectes de
tota mena escampats allà on els ha pogut deixar caure. L’olor de la pintura
nova i neta. I pols que semblava erradicada ballant en els raigs que un sol en
declivi entafora en aquell merder. Sufocant. Depressiu.
S’aixeca per
obrir la portalada que dona a la terrassa. Si no ventila, tornarà a passar-se
la nit respirant pintura.
Només fa dos
dies que hi viu i encara s’hi sent foraster. Malgrat la familiar vista des de
la terrassa, l’espai li és estrany; diferent d’aquelles golfes llòbregues i
polsoses a les quals solia pujar quan era petit, d’amagatotis. Ara ja no hi
queda res, d’aquella romàntica tenebror. Mai s’hauria imaginat, quan hi jugava
a cases encantades, que hi acabaria vivint. Hi ha posat parquet; ha canviat les
portes; ha posat finestres de fusteria metàl·lica i s’hi ha instal·lat un bany
complet. Li ha quedat un loft magnífic: en un racó, el llit de matrimoni que va
salvar de la depredació del divorci, un gran armari d’Ikea que encara fa olor
de fusta nova i que s’ha passat tot el matí muntant, i un sofà també del pis
que compartia amb l’Olga (les butaques se les va quedar ella). I la taula
d’estudi, que era seva i que ara és plena de trastos que han anat sortint de
les caixes de mudança. I, al damunt dels trastos, les fotos de color sèpia.
Li agrada la
Magui. La nena eterna que mai va ser gran. Recolza la fotografia en aquella
altra de colors on surten els seus pares i hi fa una darrera ullada abans de
posar-se a endreçar aquell can seixanta que fa enyorar l’ordre de quan eren unes
golfes.
Que pesada, la
seva mare! Com quan era adolescent: «Marc, recull l’habitació!». Somriu amb
tendresa. La mare... Se sent una mica sola des que es va morir el pare... I ell
sempre serà el nen. El seu únic nen. Però l’hi havia deixat ben clar:
compartirien cuina —això sí—, i menjador quan ell es quedés a dinar o a sopar,
que seria poques vegades, i li agraïa sincerament que li hagués cedit les golfes
per instal·lar-se. Però net i pelat: ell no era el fill pròdig. Això d’ara és
una situació provisional.
La seva mare
se l’havia mirat amb aquelles pupil·les sàvies i una mica estàtiques que mai
traïen si s’ho prenia de broma o no. Quan vulguis alguna cosa només ho has de
demanar. Si et quedes a dinar o a sopar, m’ho dius amb temps... I si no,
remenes la nevera. Ell ja hi ha posat cerveses, coca-coles i pizzes. De tant en
tant l’anirà omplint, per a tots dos. Però després, cadascú a casa seva.
—No vols que
t’hi pugi la Maria a fer neteja?
El Marc havia
dubtat uns instants.
—D’acord, anem
a mitges amb el que li pagues.
—Fill...
—A mitges!
Sempre li ha
costat treure el geni, perquè és més aviat de bona pasta. Però quan el treu, no
admet discussió. «No» és «absolutament no». Precisament era una de les coses
que sempre li tirava en cara l’Olga.
Estúpida
Olga...
I, en el fons,
aquesta ferotge intransigència no és altra cosa que un punt d’inseguretat cap a
ell mateix. Mai no ho reconeixeria —de fet, ni ho sap—, si algú l’hi retragués.
Però ser fill únic, sempre amanyagat i protegit de l’exterior, li ha passat
aquesta factura. Fins i tot l’ha fet una mica ingenu. La ingenuïtat del qui es
pensava que la vida podia ser tan planera com la confortable seguretat de petit
petitburgès li prometia. Per això, quan van arribar les bufetades li va costar
de fer-se’n a la idea. Per sort per a ell, el seu instint de guanyador nat,
amarat d’un humor que sempre acaba per surar pel damunt de tot, li endolceix
aquell regust amarg que de tant en tant se li encalla al paladar.
El Marc
s’aixeca de la seva còmoda cadira de despatx per anar a tancar la porta de la
terrassa; el vent primaveral s’entesta a complicar el desordre, alçant les
cobertes d’un grapat de llibres que hi ha a terra i omplint-los d’un polsim
groc. Pol·len de les flors del jardí. Es queda un instant al llindar, mirant el
test amb una hortènsia amb el qual la seva mare ha volgut contribuir perquè la
terrassa no sembli tan desangelada. El Marc l’ha fet enrajolar de nou i hi ha
posat una gandula per estirar-s’hi a llegir. I unes escales metàl·liques
funcionals que baixen al jardí. Així podrà entrar i sortir tranquil·lament
sense haver de passar pel pis ni amoïnar la seva mare. Al fons del jardí hi ha
un barri de ferro que és per on entren tots dos, perquè els baixos de la casa,
amb la porta directa al carrer Elisa, els té llogats la Júlia a una parella
d’avis des de fa tres anys, des que se li va morir el marit. La pensió de
viduïtat i el lloguer li permeten una vida regalada. No és l’afortunada
(desafortunada, més aviat!) senyoreta Viladalba de les fotografies de color
sèpia, però viu prou bé.
El Marc
contempla amb un punt de càlida tristesa la carona simpàtica de la seva... de
la germana de la seva besàvia!
La germana de
la besàvia és com dir ningú! Qui sap res de les germanes de les...? Amb prou
feines de les besàvies!
Però no és
precisament a això, que es dedica ell? A indagar, escorcollar, furgar a les entreteles
dels avantpassats dels besavis. No és precisament aquesta, la feina d’un historiador?
De sobte, el
Marc és conscient del perill que corre: la fascinació i, tot seguit, la passió
que solen despertar-li els enigmes antics, el poden atrapar. I més ara que a
part de la feina té poca altra feina. Ni dones, ni ganes de tenir-ne. Per no
tenir, no té ni ganes de llegir. Ni de mirar sèries a Internet. Ni de sortir a
córrer. Ni de... De res! Però mentre va endreçant tot aquell batibull de
trastos traslladats de qualsevol manera i amuntegats de qualsevol altra, no pot
deixar de pensar en la nena desapareguda. Misteriosament desapareguda.
I és quan
agafa les restes esbaldregades del bagul d’on ha rescatat aquell passat per
baixar-les al jardí, que troba un altre estrany bocí d’enigma familiar.
CUERPO
FACULTATIVO DE ARCHIVEROS,
BIBLIOTECARIOS
Y ARQUEÓLOGOS
=
REGISTRO GENERAL DE LA PROPIEDAD INTELECTUAL =
Inscripción
número (només es llegeix la darrera xifra, un 8).
En
conformidad a lo dispuesto en la Ley de 10 de enero del año 1879, queda
inscrita en este Registro general, con el número (aquí se’n distingeixen
tres, de xifres: 348), como propiedad de D. José Antonio Viladal... (la
resta no es llegeix), vecino de Barcelona, provincia de Id, la obra cuyo
título y demás circunstancias se expresan a continuación, la cual fue
presentada para su inscripción en el Registro provincial de Barcelona el día 10
de Junio de 19... (impossible endevinar els darrers números), a las once
y treinta minutos, e inscrita en el mismo provisionalmente con el número (els
dos darrers són 72).
= Título (absolutament desaparegut).
El paper de
calc, translúcid, fi i trencadís, doblegat en quatre plecs, és una còpia en
paper carbó de la qual el temps s’ha menjat la informació.
El Marc el
contempla amb sorpresa.
El meu
rebesavi va escriure un llibre?
Mira altre cop
la fotografia de la Magui, la nena... la filla desapareguda.
I sent una emoció brollant-li a les venes.
L’emoció incontenible de l’arqueòleg que creu haver descobert un valuós tresor
del passat.
