No heu passejat mai, de nit, per un parc d’atraccions? No
vull dir una nit de festa, quan tots
De nit, un parc d’atraccions sembla tota una altra
cosa: gairebé l’antítesi d’allò per al qual va ser creat.
«Tot això et donaré, si m’adores.» Amb aquesta frase,
segons els evangelis, el Diable va provar de temptar Jesucrist perquè pequés,
quan dejunava al desert: «Haec omnia Tibi dabo si cadens adoraberis me».
Algú la devia recordar, en pujar per primer cop a la
Muntanya Màgica de Barcelona i contemplar, amb ulls meravellats, l’espectacle de
la ciutat escampada als seus peus com un ric mantell brodat de llums.
Tibi dabo. I Tibidabo li va quedar.
I Tibidabo va passar a substituir l’antic nom, el
Frare Blanc, amb què fins aleshores se l’havia conegut. Frare Blanc perquè hi havia
l’antiga masia propietat dels pares dominics (els de l’hàbit blanc), per
distingir-la d’una altra finca propera: el Frare Negre, propietat dels jesuïtes.
Frares Blancs, frares negres, diables... Sens dubte
aquesta és una muntanya que no pot renunciar fàcilment al seu misticisme, a la seva
màgia. I potser per això el Tibidabo va ser un paratge solitari durant molt de
temps, fins que, a finals del segle XIX el doctor Andreu, un farmacèutic famós
per les seves pastilles contra la tos, va adquirir la gegantina finca i va
fer-se construir, sobre la runes de l’antiga masia dels frares blancs, la
preciosa casa que es veu quan es puja per l’avinguda Tibidabo, concretament al
número 31, avui ocupada per un restaurant de rostits.
L’any 1899 es va fundar la Sociedad Anónima del
Tibidabo, es va urbanitzar el camí que puja fins al peu de la muntanya, es va iniciar
la construcció del Tramvia Blau i del funicular i es va posar la primera
pedra del parc d’atraccions, un dels més antics d’Europa.
La Muntanya del Frare Blanc, la Muntanya del Diable,
es convertia en la Muntanya Màgica.
I per si de cas quedava alguna reminiscència del
maligne dominant la ciutat, el 1902 es va iniciar la construcció del Temple
Expiatori.
Al capdamunt s’hi va col·locar una estàtua de bronze
del Sagrat Cor, obra de Frederic Marés, que amb els seus immensos braços oberts
sembla voler abraçar en un vol tota la ciutat.
Diuen que quan l’encimbellaven, un dels obrers va
caure daltabaix de la cúpula i es va matar. Un trist accident de treball. Un trist
accident mortal que no podia enterbolir, però, la màgia encisadora del parc d’atraccions
que naixia als peus del temple, com a contrapartida una mica enjogassada de
tant de misticisme.
De mica en mica, el Tibidabo es va anar revestint de
fantasia; primer amb l’Atalaia, incomparable punt de vista sobre Barcelona; després
amb el Ferrocarril Aeri, que transportava els visitants en elegants cotxes
suspesos. Sínies, cavallets, trenets i cases encantades van acabar de convertir
la muntanya en un festival de moviment, música, llums i colors.
Però quan cau la nit...
Quan cau la nit i tot s’atura, quan els perfils de
les atraccions es tornen borrosos en la penombra, i les remors esdevenen tan
sols remors de vent, la Muntanya Màgica es revesteix d’un halo misteriós...
Diuen que algunes nits de l’any ronda un fantasma pel
parc d’atraccions.
Potser són els seus ulls magnètics, allò que veiem
brillar al capdamunt de la muntanya, imaginant que són els reflexos de la lluna
sobre els colors vius de les atraccions... Potser és el seu trepig, aquell
soroll somort que pensem que és el gronxar de la sínia moguda pel vent... Tal
vegada la seva ombra es reflecteix en les superfícies deformants de la gran
sala dels Miralls Màgics, contrafeta, fascinadora, més enllà del simple efecte
òptic.
Diuen que l’espectre de la muntanya viu a la Casa de
la Por –no podria ser d’altra manera!–, i que de tant en tant s’esmuny al Museu dels Autòmats, a la recerca de companyia i, amb els seus dits eteris, posa
en marxa els vells i inquietants ninots animats... Aleshores, des de baix la
ciutat se sent, llunyana i nostàlgica, com si sorgís d’un món encantat, la
música enganxosa de fira que acompanya els moviments mecànics.
Hi ha qui diu que el fantasma del Tibidabo no és
altre que l’espectre d’aquell pobre obrer que va caure daltabaix de la cúpula
de l’església, i que no ha pogut abandonar mai més el paratge on va trobar la
trista mort. Altres creuen que pot ser l’ànima en pena d’algun d’aquells frares
blancs, que ronda per la muntanya sagrada esdevinguda Muntanya Màgica.
Qui sap...
Però avui, quan entreu a la Casa de la Por,
pregunteu-vos, quan us sobresalti algun dels nombrosos trucs de terror que hi
han posat els enginyers, si es tracta realment d’un truc o si, tal vegada molest
per la vostra intromissió, és el fantasma del Tibidabo el culpable del vostre
esglai.
Si voleu llegir més històries de fantasmes d'aquest llibre podeu anar al bloc: FANTASMES DE BARCELONA
Si voleu llegir més històries de fantasmes d'aquest llibre podeu anar al bloc: FANTASMES DE BARCELONA
