Tastet - CATALUNYA, TERRA DE BANDOLERS

 

 ITINERARI 4: BERGUEDÀ I BAGES

 9.- Vidrieret 
«¡Hablad en cristiano!»
(Montserrat, Bages) (s. XVI)

Durant el regnat de Felip II Catalunya contempla impotent com tots els bisbats, abadies i priorats van a parar a mans castellanes. Ja abans, el 1493, el prior de San Benito de Valladolid va sotmetre Montserrat a la seva jurisdicció. Mig segle més tard el prior general fra Diego de Sahagún va inhabilitar per als càrrecs d’abat i prior els monjos catalans i va dispersar-los per monestirs de Castella. La indignació va ser general, i fins i tot Felip II va haver d’intervenir: «Vos decimos, encargamos y mandamos que para quitar todo escándalo hagáis volver todos los monjes y Religiosos que de aquellos Reinos estaban en la dicha Casa y sacar de allí los extranjeros y volverlos a sus Casas o en otros lugares que os pareciera de vuestra Religión y que los oficios de la Casa sean administrados por los hijos de aquella y naturales de la tierra y no por extranjeros».

Però Sahagún es va fer el sord.

El desordre a Montserrat era escandalós: mala administració, exportació d’almoines a Valladolid, reclutament de seminaristes castellans. Els vallisoletanos obligaven els monjos a confessar-se en espanyol amb la històrica frase «¡Hablad en cristiano!». I va començar a córrer un rumor: «diuen que los catalans que morien en aquella Casa serien estat emmetzinats per que són molts i morts sobtades». Els monjos catalans es queixaven en un memorial: «i pues los naturals de esta Corona no van a Castella á alterar-los sos monestirs, no serà molt que ens deixin estar en pau en aquesta Casa, que està en nostra pàtria».

Al final, el 1585 fra Mateu Lloret, majordom de Montserrat, va decidir contractar els serveis del Vidrieret, un bandoler d’origen gascó. Així ho explica un informe al papa Sixt V: «habiendo hecho secretamente junta de número de gente y entre ellos  mucha facinerosa y perdida, a la media noche con ardid que tuvieron de llevar por fuerza al trajinero que les solía llevar el pescado, al cual constriñeron que llamase para que le abriesen, entraron en la casa con violencia y forzadamente entraron por la Mayordomía y parte por la Iglesia rompiendo con las mazas de hierro y otros instrumentos que traían las puertas que no estaban abiertas, y de allí se fueron al dormitorio y cerrando con los cerrojos las puertas a todos los monjes, fueron después sacando con violencia a los castellanos que traían por memoria que eran 27, dejando otros de la misma nación sin decirles nada, a los cuales 40 bandoleros con mal tratamiento y amenazas los sacaron del Monasterio, parte a pie y parte a caballo y así los llevaban para sacarlos fuera de Cataluña para que viniesen a Castilla; y llegados que fueron junto a Cervera, las personas que el Virrey había enviado para que los detuviesen juntamente con el Veguer de la dicha Villa de Cervera los libraron, huyendo sin que se les hallara hubiesen sacado cosa de ningún momento del Monasterio, como han querido publicar, y los volvieron hacia el Monasterio de Montserrate, si bien los Bandoleros que allí habían quedado no les consintieron que entrasen, excepto cinco o seis, los más mozos que tampoco quisieron después quedar en la casa por no tenerse por seguros».

El virrei va ordenar la persecució de la quadrilla del Vidrieret, però l’ordre no devia tenir gaire efecte, perquè tornava a rondar per Montserrat el gener de l’any següent, encoratjada per alguns monjos.

A mitjans de febrer morien en circumstàncies poc clares —es deia que enverinats— els visitadors apostòlics Benet de Tocco i Gaspar Joan de la Figuera, el qual havia declarat sentir-se «grandíssimament espantat» al comprovar que hi havia monjos que donaven suport als bandolers. La visita va acabar amb una sèrie de decrets que conservaven la supremacia castellana, si bé permetien l’alternança d’abats de la corona catalanoaragonesa, i Felip II va atorgar el perdó a tots els implicats en la invasió del monestir duta a terme pel Vidrieret.

L’Arxiu Reial de Barcelona documenta que aquest bandoler es refugiava a Aragó, i que Onofre d’Alentorn, protector del braç militar, va enviar el seu germà Guerau a cercar-lo. L’assetjament va ser tan estret que el 1588 el Vidrieret es va veure obligat a passar a França. Aleshores Alentorn va donar avís als mossurs de la frontera i el senyor de Durban va detenir el bandoler. La veu popular diu que el va lliurar al virrei, que el va fer executar, a canvi de dos cavalls. 

Marcs geogràfics

L’activitat bandolera està condicionada pel territori.

A Catalunya hi ha dos marcs geogràfics constituïts pels espais més vulnerables: les muntanyes i les fronteres. A les primeres, l’exèrcit no pot maniobrar, i les segones, en donar accés a regnes amb lleis i autoritats diferents, ofereixen refugi als bandolers. La societat de frontera sol tenir, a més a més, normes pròpies, perquè les famílies les formen distintes nacionalitats i no se senten de cap Estat. Durant el Barroc, la vall de Querol era lloc de fugides cap al comtat de Foix, i al segle XIX els trabucaires s’amagaven en masos de les Illes.

Hi havia, encara, fronteres interiors: les jurisdiccions baronials. Al voltant del 65% del Principat estava vedat als exèrcits del rei.

Les principals comarques del bandolerisme del Barroc van ser el Berguedà, el Ripollès, la Garrotxa, la Cerdanya, Osona, la Conca de Barberà i el bisbat d’Urgell, el més ric del Principat. Però enfront de les tesis que circumscrivien el fenomen a les muntanyes, es té constància que les accions tenien lloc tant en l’àmbit rural com en l’urbà, fins a la comarca de Barcelona i dins mateix de la ciutat. Amb el pas dels anys, els bandolers van anar allunyant-se de les contrades pirinenques, menys transitades, per cercar els nuclis econòmics més dinàmics.

Els assalts se solien produir en paratges despoblats o boscosos dels principals eixos comercials, sovint abruptes, estrets, deteriorats, on era fàcil emboscar-se. Destacaven els colls de Montcada i Massana, la Mata de l’Adern, la Creu de Franciac, el bosc de Comiols, el camí d’Espanya i la frontera Lleida-Aragó. I a l’època dels trabucaires, el coll de Balaguer.

Alguns topònims recorden els punts negres: la Font del Lladre, al camí ral de Barcelona a Manresa; el bosc Lladrós, entre Girona i l’Empordà, i prop d’Hostalric el pas de Trentapasses, «on cada pas és més perillós que l’altre». El roc de les Quaranta Creus, a la Catalunya del Nord, deu el nom a les creus dedicades als assassinats. 

 

Antoni Ferrer: Trabucaires


ITINERARI 13: ALT CAMP I TARRAGONÈS 

6.- Joan Serra, (a) la Pera
«Que algú resi una pregària davant la Verge del Carme»
(Fontscaldes, Alt Camp) (s. XIX)

De Joan Serra (1790-1815), baix, de pell bruna, nas xato, boca grossa i mirada sinistra, en fa quatre pinzellades Artur Masriera al seu Romans, de 1888: 

«Quan ja en tenia set anys
vedats i feixes saltava,
anava a robar aviram
als galliners i porxades.
Quan n’era més espigat
dia i nit tavernejava,
jugava a cartes i a daus,
perdent sous i guanyant malles,
i amb companys de mala llei
corria festes i danses,
amb el garrot a la mà
i el ganivet a la faixa.»

 El 30 de desembre de 1809, en plena guerra del Francès, Serra formava part del destacament del sergent Francesc Rosell. Al Pla de Santa Maria va pispar una barretina i va ser denunciat. El càstig no va passar d’una lleu reprimenda, però poc després, humiliat, matava el sergent d’un tret. Aleshores es va unir a una partida de caragirats, pròfugs i lladres que tenien carta blanca dels francesos.

Aquell any va conèixer Maria, una donzella que treballava al mas d’en Simó, de la família Rodon. La partida portava detinguts tres acusats d’espiar els francesos i la noia va intercedir per un d’ells, que era amic de la casa. El bandoler li va atorgar el perdó, tot i que els altres dos van ser ajusticiats. Serra es va enamorar de Maria i, curiosament, va ser correspost.

Acabada la guerra, les partides d’afrancesats van quedar sense empara. La venjança els amenaçava i molts van formar quadrilles. Però Serra bandolejava pel seu compte. Quasi mai no robava. Només matava. Era un autèntic psicòpata que quan ja era a la presó va confessar la seva passió per la sang.

El 1814 es va presentar a Robuster, un pagès de Valls, i va recordar-li que, quan ell tenia uns deu anys, amb una colla d’amics havien pispat peres i Robuster els havia empaitat repartint mastegots.

—Recordes que et vaig dir que els petits es fan grans? —li va preguntar abans de clavar-li una punyalada.

Es diu que era d’aquí que li venia el malnom: havia assassinat un home per una pera.

Amb tot, la Pera era de fortes creences religioses: abans de matar deixava que la víctima resés un Credo. I tot seguit anava a posar ciris a l’església del convent dels Carmelites de Valls.

El bandoler només tenia una debilitat: Maria, a qui visitava sovint a les golfes del mas amb la completa ignorància dels amos. Però la nit del 4 de maig de 1815 Jaume Rodon els va descobrir i va fer avisar els Mossos de Montblanc. La Pera va ser detingut, no sense abans emportar-se per davant dos agents.

El desembre d’aquell any, va ser arrossegat fins al patíbul, situat a la cruïlla dels carrers de la Carnisseria i dels Jueus, dins d’un cistell estirat per un ruc. Segons la llegenda, abans de morir la Pera va demanar a l’arxipreste de Sant Joan Baptista que deixés obert el sagrari per si algú volia resar per la seva ànima. Ho immortalitza la cançó de Lluís Llach «El bandoler»: 

«que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme,
i que dos ciris tinguin flama.
Ningú ho va fer».

Maria, l’amant, va embogir i va morir poc després.

 Austriacistes i botiflers       

Durant la guerra de Successió les pràctiques dels guerrillers de tots dos bàndols van acabar identificant-los com a bandolers. Un concepte relatiu, perquè els límits entre la resistència legítima i la criminalitat són sovint confusos, i els qui són bandolers per a les autoritats solen ser vistos com herois pel poble.

Austriacistes, vigatans, imperials o maulets eren els noms que rebien els partidaris de l’arxiduc Carles. Quan el 1720 els oficials es van exiliar, aquells que no gosaven tornar a casa per por de les represàlies borbòniques es van tirar a la muntanya. Coneixedors del terreny i fortament armats, deambulaven per les zones rurals amb el suport de masies lleials a la causa. Al principi assaltaven persones i hisendes botifleres; però al final cap política no els lligava, les poblacions els van anar girant l’esquena i van haver de bandolejar per subsistir. El capità general Francesco Pio di Savoia va crear el cos de Mossos d’Esquadra per perseguir-los.

Botiflers, borbònics o gavatxos era com s’anomenava els partidaris de Felip V. La seva conducta era temuda als pobles on s’instal·laven. Com que tenien dificultats per cobrar les soldades, sovint ho compensaven amb el saqueig, especialment de famílies austriacistes. Acabada la guerra, i de retorn a casa, sense patrimoni ni motivació política, alguns acabaven bandolejant.