9.- Vidrieret
«¡Hablad en cristiano!»
(Montserrat, Bages) (s. XVI)
Durant el regnat de Felip II Catalunya contempla impotent com tots els bisbats, abadies i priorats van a parar a mans castellanes. Ja abans, el 1493, el prior de San Benito de Valladolid va sotmetre Montserrat a la seva jurisdicció. Mig segle més tard el prior general fra Diego de Sahagún va inhabilitar per als càrrecs d’abat i prior els monjos catalans i va dispersar-los per monestirs de Castella. La indignació va ser general, i fins i tot Felip II va haver d’intervenir: «Vos decimos, encargamos y mandamos que para quitar todo escándalo hagáis volver todos los monjes y Religiosos que de aquellos Reinos estaban en la dicha Casa y sacar de allí los extranjeros y volverlos a sus Casas o en otros lugares que os pareciera de vuestra Religión y que los oficios de la Casa sean administrados por los hijos de aquella y naturales de la tierra y no por extranjeros».
Però Sahagún es
va fer el sord.
El desordre a
Montserrat era escandalós: mala administració, exportació d’almoines a
Valladolid, reclutament de seminaristes castellans. Els vallisoletanos obligaven
els monjos a confessar-se en espanyol amb la històrica frase «¡Hablad en
cristiano!». I va començar a córrer un rumor: «diuen que los catalans que
morien en aquella Casa serien estat emmetzinats per que són molts i morts
sobtades». Els monjos catalans es queixaven en un memorial: «i pues los
naturals de esta Corona no van a Castella á alterar-los sos monestirs, no serà
molt que ens deixin estar en pau en aquesta Casa, que està en nostra pàtria».
Al final, el 1585
fra Mateu Lloret, majordom de Montserrat, va decidir contractar els serveis del
Vidrieret, un bandoler d’origen gascó. Així ho explica un informe al papa Sixt
V: «habiendo hecho secretamente junta de número de
gente y entre ellos mucha facinerosa y
perdida, a la media noche con ardid que tuvieron de llevar por fuerza al
trajinero que les solía llevar el pescado, al cual constriñeron que llamase
para que le abriesen, entraron en la casa con violencia y forzadamente entraron
por la Mayordomía y parte por la Iglesia rompiendo con las mazas de hierro y
otros instrumentos que traían las puertas que no estaban abiertas, y de allí se
fueron al dormitorio y cerrando con los cerrojos las puertas a todos los
monjes, fueron después sacando con violencia a los castellanos que traían por
memoria que eran 27, dejando otros de la misma nación sin decirles nada, a los
cuales 40 bandoleros con mal tratamiento y amenazas los sacaron del Monasterio,
parte a pie y parte a caballo y así los llevaban para sacarlos fuera de
Cataluña para que viniesen a Castilla; y llegados que fueron junto a Cervera,
las personas que el Virrey había enviado para que los detuviesen juntamente con
el Veguer de la dicha Villa de Cervera los libraron, huyendo sin que se les
hallara hubiesen sacado cosa de ningún momento del Monasterio, como han querido
publicar, y los volvieron hacia el Monasterio de Montserrate, si bien los
Bandoleros que allí habían quedado no les consintieron que entrasen, excepto
cinco o seis, los más mozos que tampoco quisieron después quedar en la casa por
no tenerse por seguros».
El virrei va
ordenar la persecució de la quadrilla del Vidrieret, però l’ordre no devia
tenir gaire efecte, perquè tornava a rondar per Montserrat el gener de l’any
següent, encoratjada per alguns monjos.
A mitjans de
febrer morien en circumstàncies poc clares —es deia que enverinats— els
visitadors apostòlics Benet de Tocco i Gaspar Joan de la Figuera, el qual havia
declarat sentir-se «grandíssimament espantat» al comprovar que hi havia monjos
que donaven suport als bandolers. La visita va acabar amb una sèrie de decrets
que conservaven la supremacia castellana, si bé permetien l’alternança d’abats
de la corona catalanoaragonesa, i Felip II va atorgar el perdó a tots els
implicats en la invasió del monestir duta a terme pel Vidrieret.
L’Arxiu Reial de Barcelona documenta que aquest bandoler es refugiava a Aragó, i que Onofre d’Alentorn, protector del braç militar, va enviar el seu germà Guerau a cercar-lo. L’assetjament va ser tan estret que el 1588 el Vidrieret es va veure obligat a passar a França. Aleshores Alentorn va donar avís als mossurs de la frontera i el senyor de Durban va detenir el bandoler. La veu popular diu que el va lliurar al virrei, que el va fer executar, a canvi de dos cavalls.
|
Marcs geogràfics L’activitat bandolera està condicionada pel territori. A Catalunya hi ha dos marcs geogràfics constituïts pels
espais més vulnerables: les muntanyes i les fronteres. A les primeres,
l’exèrcit no pot maniobrar, i les segones, en donar accés a regnes amb lleis
i autoritats diferents, ofereixen refugi als bandolers. La societat de
frontera sol tenir, a més a més, normes pròpies, perquè les famílies les
formen distintes nacionalitats i no se senten de cap Estat. Durant el Barroc,
la vall de Querol era lloc de fugides cap al comtat de Foix, i al segle XIX els
trabucaires s’amagaven en masos de les Illes. Hi havia, encara, fronteres interiors: les
jurisdiccions baronials. Al voltant del 65% del Principat estava vedat als
exèrcits del rei. Les principals comarques del bandolerisme del Barroc
van ser el Berguedà, el Ripollès, la Garrotxa, la Cerdanya, Osona, la Conca
de Barberà i el bisbat d’Urgell, el més ric del Principat. Però enfront de
les tesis que circumscrivien el fenomen a les muntanyes, es té constància que
les accions tenien lloc tant en l’àmbit rural com en l’urbà, fins a la
comarca de Barcelona i dins mateix de la ciutat. Amb el pas dels anys, els
bandolers van anar allunyant-se de les contrades pirinenques, menys
transitades, per cercar els nuclis econòmics més dinàmics. Els assalts se solien produir en paratges despoblats o
boscosos dels principals eixos comercials, sovint abruptes, estrets,
deteriorats, on era fàcil emboscar-se. Destacaven els colls de Montcada i
Massana, la Mata de l’Adern, la Creu de Franciac, el bosc de Comiols, el camí
d’Espanya i la frontera Lleida-Aragó. I a l’època dels trabucaires, el coll
de Balaguer. Alguns topònims recorden els punts negres: la Font del Lladre, al camí ral de Barcelona a Manresa; el bosc Lladrós, entre Girona i l’Empordà, i prop d’Hostalric el pas de Trentapasses, «on cada pas és més perillós que l’altre». El roc de les Quaranta Creus, a la Catalunya del Nord, deu el nom a les creus dedicades als assassinats. |
 |
| Antoni Ferrer: Trabucaires |
ITINERARI 13: ALT CAMP I TARRAGONÈS
6.- Joan Serra, (a) la Pera
«Que algú resi una pregària davant la Verge del Carme»
(Fontscaldes, Alt Camp) (s. XIX)
De Joan Serra (1790-1815), baix, de pell bruna, nas xato, boca grossa i mirada sinistra, en fa quatre pinzellades Artur Masriera al seu Romans, de 1888:
«Quan ja en tenia set anysvedats i feixes saltava,anava a robar aviramals galliners i porxades.Quan n’era més espigatdia i nit tavernejava,jugava a cartes i a daus,perdent sous i guanyant malles,i amb companys de mala lleicorria festes i danses,amb el garrot a la mài el ganivet a la faixa.»
Aquell any va conèixer
Maria, una donzella que treballava al mas d’en Simó, de la família Rodon. La
partida portava detinguts tres acusats d’espiar els francesos i la noia va
intercedir per un d’ells, que era amic de la casa. El bandoler li va atorgar el
perdó, tot i que els altres dos van ser ajusticiats. Serra es va enamorar de
Maria i, curiosament, va ser correspost.
Acabada la guerra, les partides d’afrancesats van quedar
sense empara. La venjança els amenaçava i molts van formar quadrilles. Però
Serra bandolejava pel seu compte. Quasi mai no robava. Només matava. Era un
autèntic psicòpata que quan ja era a la presó va confessar la seva passió per
la sang.
El 1814 es va presentar a Robuster, un pagès de Valls, i
va recordar-li que, quan ell tenia uns deu anys, amb una colla d’amics havien
pispat peres i Robuster els havia empaitat repartint mastegots.
—Recordes que et vaig dir que els petits es fan grans?
—li va preguntar abans de clavar-li una punyalada.
Es diu que era d’aquí que li venia el malnom: havia
assassinat un home per una pera.
Amb tot, la Pera era de fortes creences religioses: abans
de matar deixava que la víctima resés un Credo. I tot seguit anava a posar
ciris a l’església del convent dels Carmelites de Valls.
El bandoler només tenia una debilitat: Maria, a qui
visitava sovint a les golfes del mas amb la completa ignorància dels amos. Però
la nit del 4 de maig de 1815 Jaume Rodon els va descobrir i va fer avisar els
Mossos de Montblanc. La Pera va ser detingut, no sense abans emportar-se per
davant dos agents.
El desembre d’aquell any, va ser arrossegat fins al patíbul, situat a la cruïlla dels carrers de la Carnisseria i dels Jueus, dins d’un cistell estirat per un ruc. Segons la llegenda, abans de morir la Pera va demanar a l’arxipreste de Sant Joan Baptista que deixés obert el sagrari per si algú volia resar per la seva ànima. Ho immortalitza la cançó de Lluís Llach «El bandoler»:
«que algú resi una pregàriadavant la Verge del Carme,i que dos ciris tinguin flama.Ningú ho va fer».
Maria, l’amant, va embogir i va morir poc després.
|
Durant la guerra de Successió les pràctiques dels guerrillers de tots dos bàndols van acabar identificant-los com a bandolers. Un concepte relatiu, perquè els límits entre la resistència legítima i la criminalitat són sovint confusos, i els qui són bandolers per a les autoritats solen ser vistos com herois pel poble. Austriacistes, vigatans, imperials o
maulets eren els noms que rebien els partidaris de l’arxiduc Carles. Quan el
1720 els oficials es van exiliar, aquells que no gosaven tornar a casa per
por de les represàlies borbòniques es van tirar a la muntanya. Coneixedors
del terreny i fortament armats, deambulaven per les zones rurals amb el
suport de masies lleials a la causa. Al principi assaltaven persones i
hisendes botifleres; però al final cap política no els lligava, les
poblacions els van anar girant l’esquena i van haver de bandolejar per
subsistir. El capità general Francesco Pio di Savoia va crear el cos de
Mossos d’Esquadra per perseguir-los. Botiflers, borbònics o gavatxos era com s’anomenava els partidaris de Felip V. La seva conducta era temuda als pobles on s’instal·laven. Com que tenien dificultats per cobrar les soldades, sovint ho compensaven amb el saqueig, especialment de famílies austriacistes. Acabada la guerra, i de retorn a casa, sense patrimoni ni motivació política, alguns acabaven bandolejant. |
