Durant aproximadament tres segles, fins que el Concili de Nicea va decidir que sí, la religió
cristiana estava convençuda que la dona no tenia ànima com l’home.
Perquè a les escriptures no s’especificava que Jahvè li hagués insuflat.
I perquè, com deia el Malleus Maleficarum, el
manual dels inquisidors Kramer i Sprenger,
provenia d’una costella, d’una
peça corbada, sense rectitud.
I perquè
va ser la culpable del pecat original.
 |
Al segle III Tertul·lià, un dels pares de l’Església cristiana,
després
d’indicar a la dona que hauria d’anar sempre de dol, coberta de parracs i fent
penitència, justifica la seva duresa: «Dona, tu ets la porta del Diable. Ets
tu qui ha tocat l’arbre de Satanàs, i la primera que ha violat la llei divina;
tu ets la que vas convèncer aquell al qui el Diable no va poder atacar.»
Per als teòlegs de l’Edat Mitjana (i faig un popurri per no estendrem massa), les dones eren: cobdicioses, mentideres, arrogants, hipòcrites, peresoses, immorals, impúdiques, pèrfides, cruels, llobes, lleones de Satan, feres de la luxúria, metzines pels creients, sangoneres, vampires... Segons això, les dones pequen més que els homes. (Això explicaria, probablement, que la població reclusa femenina sigui, hi hagi estat sempre... cent vegades inferior a la masculina!).
Per a Sant Tomàs d'Aquino la dona era una «criatura ocasional i accidental»
|
Una dotzena de segles més tard, fray Martín de Castañega argumenta els motius de tanta dolenteria femenina: perquè Crist
va apartar les dones de l'administració dels Sants Sagraments; perquè com
que són més dèbils, demanen el favor del Diable i poden ser més
fàcilment enganyades per ell, i perquè són més curioses de saber i escodrinyar
les coses ocultes i més xerraires, més iracundes i més venjatives.
Curiosament, el bon
frare no esmenta el principal argument utilitzat pels misògins: el sexe.
En canvi, pels autors del Malleus les passions carnals són insaciables en les dones (es veu que molt al
contrari que en els homes!) i per això cauen en mans del Diable. La conclusió
final d’aquesta teoria no té preu: «Beneït sigui
l’Altíssim, que fins el present ha preservat el sexe masculí d’un delicte tan
gran: perquè Ell, que va voler néixer i patir en aquest sexe, li ha concedit
aquest privilegi als mascles».
I si algú s’hagués atrevit,
que ho dubto, a parlar de la luxúria masculina, la resposta hagués estat
clara i contundent: per la dona, que no és res més que un cos —una «criatura
ocasional i accidental», en paraules de sant Tomàs d’Aquino— el pecat és intrínsec per la seva pròpia naturalesa;
mentre que als pobres mascles el pecat els arriba per mitjà de la temptació
externa... de la dona. (El Diable és català, Angle Editorial, Barcelona, 2014)
