Després dels pirates, bandolers de mar, calia recuperar els de terra.
Quan vaig començar a escriure aquest llibre només
coneixia el nom de dos bandolers catalans: Perot Rocaguinarda i Serrallonga.
I em sonaven alguns àlies força vistosos: Trucafort, Toca-son, Panxampla...
També havia sentit a parlar de les faccions dels nyerros i els cadells,
vagament mencionades a la minsa història de Catalunya que ens servien a
l’escola. Pel que fa als més propers en el temps, les meves úniques referències
eren l’Esparver de La punyalada, de Marià Vayreda (m’havia
impressionat el seu «salt del lladre»), i la Pera perquè Lluís Llach
li havia dedicat una cançó. A mesura que vaig anar recopilant noms, me’n van
sonar d’altres: Banyuls, Oliver de Boteller, Alemany… Però venien amb sorpresa:
no eren només pròcers d’altres temps; eren també Senyors Bandolers, un
concepte que fins aleshores ignorava totalment.
Quan vaig començar a
endreçar-los cronològicament, vaig comprendre que el bandolerisme era, en
realitat, molts bandolerismes, perquè es tracta d’un fenomen que s’allarga en
el temps. Catalunya ha estat terra de bandolers des de l’alta edat mitjana fins
ben bé la frontera del segle XX: bandolers dels temps feudals, bandolers del
Barroc —el període més intens—, i bandolers després de totes i cadascuna de les
moltes guerres que han assolat el país.
En endreçar-los geogràficament vaig constatar la realitat
d’una frase del virrei García Álvarez de Toledo de mitjan segle XVI: «Tota
Cathalunya està plena de bandolers.»
No és que el bandolerisme sigui un fenomen exclusivament nostre, per descomptat. Però el que sí que és cert és que, com diu Josep Solanes a L’home català, «La figura del català que més s’ha passejat pel món, no ho oblidem, gràcies al Quixot que amb tanta força l’ha remolcat a través dels anys i dels països, és justament la de Roca Guinarda».
Sens dubte, el nostre patrimoni bandoler és un dels més valuosos d’Europa. I potser a alguns de vosaltres us sorprendrà trobar en aquestes pàgines fins i tot el vostre cognom, però és que, a diferència dels pirates, els bandolers eren els nostres avantpassats. Catalans en el 99,6% dels casos. Només cal dir que dels 3.028 bandolers estudiats per escriure aquest llibre, només 12 porten cognoms espanyols.
Ramon Martí i Alsina - El sometent del Bruc |
Les històries que anava descobrint eren tan interessants
que hauria volgut escriure sobre tots ells, però no es tractava de fer una
enciclopèdia del bandolerisme, sinó d’acostar als catalans un fenomen una mica
oblidat i distorsionat. En tractar-se d’uns fets els protagonistes dels quals
pertanyen a les classes populars, en lloc de les dirigents —que són, al
capdavall, les que redacten la Història—, calia anar a recuperar-los als
soterranis i a les golfes amb una persistent feina de buidatge d’arxius
municipals i comarcals.
El resultat són aquestes 135 biografies
(un 4,5% dels localitzats!), una tria de les més destacables, les més originals
o curioses, que abasten de manera proporcional aquests vuit segles de
bandolerisme català.
I com que gairebé tots els pobles de
Catalunya tenen els seus bandolers particulars, no m’he pogut estar
d’incloure’ls al llistat final: Mapa bandoler de Catalunya. Per
si algú s’anima a seguir-hi treballant…