1914
va ser l’any del tifus. L’any que van morir més de dues mil persones només a
Barcelona.
El tifus, com en tots els entorns industrials, era endèmic a la
ciutat, i de tant en tant es produïen unes quantes dotzenes de morts. Però
l’epidèmia d’aquell any va superar sobre manera totes les anteriors. Encara
avui se la recorda com una de les més virulentes que mai s’hagi patit.
Els
barris de Barcelona, gairebé tots, amb poques excepcions, es caracteritzaven
per l’acumulació de brutícia per tot arreu. Als carrers i a les cases. Als
balcons, on la gent criava conills i gallines per arrodonir la taula. Als
patis, on hi tenien porcs i cabres. Als terrats, infestats de rates i de
coloms... Aquell mateix estiu, els veïns del carrer Sant Pere Més Alt havien
tingut l’humorada de penjar-hi uns cartells que deien: «Mil pessetes al qui
provi que existeix un carrer més brut que aquest». I ho era tant i tant, de
brut, que de vegades no es podia ni passar a causa de les piles d’escombraries,
les sobres que la gent llançava daltabaix de les finestres, els trastos, els
mobles vells i els matalassos abandonats que algun trinxeraire s’apropiava per
estalviar-se de dormir directament a terra.
A
més a més, la majoria de les cases no tenien aigua corrent i les noies es feien
un tip de fer viatges a les diverses fonts públiques del veïnat per omplir
càntirs i galledes.
 |
| Hospital del Mar de Barcelona |
Les
primeres alarmes es van originar aquell mes de setembre a Sant Andreu de Palomar.
Els metges del districte estaven desbordats amb l’increment de casos de tifus.
Aviat els van seguir els de Gràcia, els de la Barceloneta, els de la ciutat
vella i fins i tot els del nounat Eixample. El doctor Ramon Turró, que era
director del Laboratori Bacteriològic Municipal, després d’efectuar diversos
anàlisis va denunciar que les fonts infectades eren les que es proveïen del
vell aqüeducte de les aigües de Montcada. Però com que aquestes eren
precisament les del servei municipal, que competia front a front amb un segon
servei privat, el de la Societat General d’Aigües de Barcelona, alimentat pel
riu Llobregat, l’Ajuntament s’anava fent el ronsa. No va precintar cap de les
seves fonts fins a mitjans de novembre, quan l’epidèmia ja era fora de control.
De
seguida van treure el cap, com sorgides de la foscor, que no de l’oblit, les
antigues supersticions medievals.
—Càstig
diví! —clamaven des dels púlpits capellans retrògrads.
—Penediu-vos,
pobres pecadors!
—La
fi del món s’acosta!
El
doctor Turró, molt més pragmàtic, es va dedicar a pintar a les fonts
contaminades creus vermelles, com aquelles que, segons la Bíblia, els
israelites d’Egipte havien estampat a les portes perquè Jahvè els identifiqués
quan enviés la darrera plaga. I com que la gent no feia gaire cas de les creus,
va decidir injectar permanganat a les canonades de les fonts perquè l’aigua
sortís de color roig i dissuadís als qui encara se la bevien. Els elaboradors
de sifó i de litins, com aquells del famós Doctor Gustin, que s’anunciaven a
totes hores a la premsa, van fer el seu agost. També els cellers de vi i les
fàbriques de cervesa. La casa Moritz feia un comunicat que deia que cap dels
seus empleats estava encomanat!
I,
entremig de tot aquell enrenou, els metges lluitàvem amb desesper, buscant
remeis que no existien pels més de vint-i-cinc mil contagiats que ja es
comptabilitzaven a tots els hospitals de la ciutat.
Va ser aquell any, l’any del tifus, que es va
fundar l’Hospital del Mar.
Un altre paràgraf
expulsat del meu proper llibre...
que em sabia greu llençar
|
