divendres, 17 de febrer del 2017

EL RIGODON DEL PASSEIG DE GRÀCIA


  Des de feina uns quants anys, i amb motiu de l’expansió inaturable de l’Eixample, el passeig de Gràcia s’havia convertit en l’eix de Barcelona. A banda i banda havien crescut, com rovellons a la tardor, palaus, palauets i fastuoses cases de veïns, signades pels arquitectes vuitcentistes i modernistes amb més crèdit del moment.
   I era en aquest decorat que es desplegava el rigodon dels elegants.

  Cada migdia, puntualment, des de les dotze fins a dos quarts de dues, el bo i millor de la burgesia barcelonina, i algun que altre aristòcrata no excessivament ranci, sortien a exhibir-se per la rambleta de pujant a mà dreta del passeig de Gràcia, entre els carrers Casp i Provença. A peu, a cavall i, sobretot, amb cotxe particular.
  El que més abundava eren les noies en edat de maridar, acompanyades per les seves mares, i els joves caçadors de cabelleres, que sortien a contemplar, sospesar i garbellar el catàleg estricte en el què havien d’obtenir esposa. Tots ells, tant dones com homes, anaven mudats amb el millor dels seus armaris: vestits, sabates, capells, ombrel·les i, sobretot, joies.
  L’estament mascle de l’espectacle barceloní tampoc escatimava els seus figurins, importats de les millors sastreries de Londres i París, les seves impecables toilettes i les seves joies. Com que la moda del moment els feia dur els cabells partits amb una rectilínia clenxa i engominats fins al deliri, la premsa satírica els havia penjat el sobrenom de «gomosos». Però no es tractava únicament dels fills ociosos de casa bona, sinó també d’industrials, banquers i fins i tot polítics que cap allà la una, i amb l’excusa que anaven a dinar, es deixaven caure pel passeig i se sumaven al rigodon. I com si seguissin els melodiosos passos d’aquest ball, pujaven i baixaven en un rítmic ritual d’elegàncies. Mirades de reüll, somriures més o menys velats, moviments de ventall o d’ombrel·la gairebé imperceptibles, barretades més o menys entusiastes, formaven part d’un llenguatge que només sabien desxifrar els qui pertanyien a aquell petit món.

  I quan semblava que la dansa ja havia arribat al prou i massa, aleshores canviava la música i el ritme. Pel bell mig del passeig de Gràcia, gairebé com si fos una rua de l’elegància suprema, començaven a aparèixer els troncs de cavalls més luxosos, carretel·les descobertes, tílburis de llampants colors, berlines xarolades... I entremig, com una mena de guàrdia reial que els escortessin, els cavallers, genets en llustrosos pura sangs andalusos, abillats amb acolorits vestits i barrets de copa, sols o en escamots; de vegades acompanyant alguna amazona de llargues faldilles, guants de pell de Rússia i xals voleiadors. Les més modernes, amb vestits tailleur i barrets forts que semblaven directament sostrets de la City londinenca.
  Gairebé tots els rics i poderosos de la ciutat es donaven cita, al migdia, al passeig de Gràcia. Entremig sempre s’hi colava alguna bella entretinguda amb deliris de grandesa, d’aquelles que cantaven, ballaven i feien «descorches» als teatres o als cafès-concert. La bona gent d’armilla les tolerava perquè sabia que eren amiguetes eventuals dels seus cadells en edat d’esbravar-se.

  A la una del migdia començava el compte enrera de l’espectacle quan, amb puntualitat suïssa, s’obrien amb un cert dramatisme les portes del palau neogrec dels marquesos de Marianao, a l’encreuament amb el carrer de les Corts Catalanes. Aleshores es produïa un compàs de tensió col·lectiva quan l’esposa del milionari, la Maria Dolors Sarriera, la principal dama de la societat barcelonina, sortia, amb cotxer i lacai, gronxada pel delicat moviment de la seva carretel·la estirada per dues precioses eugues. Elegant com cap altra, duia un gran llebrer als peus, com si fos una catifa, i voltava durant una mitja horeta, retornant amb arrogància les salutacions que li adreçaven de totes bandes, com si fos la mateixa reina.
  La sortida de la vedette d’aquell curiós ball d’elegàncies i d’interessos familiars i industrials marcava el principi de la fi. Després de fer unes quantes pujades i baixades pel passeig, la carretel·la de la marquesa se’n tornava a palau. S’obrien les cotxeres, penetrava el vehicle, l’auriga alçava el fuet fent una salutació i el ball es donava per acabat. Amb una celeritat extraordinària, el núvol de joies, sedes i velluts s’anava esfilagarsant, aclarint, fonent; desapareixien els passejants i els carruatges, es buidaven les voreres, s’esvaïen els perfums. A dos quarts de dues ja no hi quedava ningú a tot el passeig. Encara trigaria els seus bons deu minuts en veure’s envaït de nou; aquest cop pels obrers de la veïna vil·la de Gràcia que començaven a baixar a Barcelona pel torn de tarda.


Reescrivint la meva propera novel·la,
he fet saltar aquest text, per massa llarg.
Però em sabia greu llençar-lo a la paperera...