SHOPPING PER BCN ALS FELIÇOS VINT

  En aquelles escapades, que de vegades li ocupaven tota la tarda, la Louise es perdia electritzada pels carrers i carrerons de la ciutat vella. Descobria racons, establiments, espais insospitats. Observava amb curiositat l’anar i venir de la gent. S’aturava a contemplar l’aparador d’una perfumeria tant com els sacs de llegums d’un colmado trets al carrer. Recorria les avingudes de moda; entrava a les botigues de llenceria de luxe, com l’Aurigemma, on tenien sempre les darreres novetats arribades de París; o s’endinsava per carrerons humits i bruts, amb portals llòbrecs i escales dretes de les que brollaven ferums de rònec i de col bullida. De vegades s’aposentava en un banc de la plaça Reial. Les mainaderes de les criatures de la crème brulée feien capelleta i s’explicaven xafarderies, o flirtejaven amb els soldats de les Drassanes que es deixaven caure per la plaça, atrets com mosques a la mel. Les dides, grasses, de pitrera rodona i generosa, vestides amb davantal, còfia i maneguins, i embolicades amb puntes de coixí blanquíssimes. exhibien orgulloses els nadons del que en deien «mares de luxe».

  En altres ocasions, entrava als grans magatzems El Siglo, tafanejava sense intenció de comprar res o s’asseia a que la pentinessin a la moderníssima perruqueria que hi havien inaugurat aquell mateix any. 

  Aquella mateixa enyorança, que la portava volant amb el pensament al centre de la seva ciutat natal, era la que feia que el carrer Ferran fos, entre tots, el seu preferit per deixar-hi passar les hores de reconquerida llibertat. I és que aquesta augusta via, la més brillant del costat esquerra de les Rambles, li recordava moltíssim la seva rue de la Paix. 

  Al carrer Ferran hi havia botigues de tot. De tot el que pogués desitjar algú amb el moneder generós, és clar. Joies, sedes, barrets, sastres i modistes de luxe, estampes, bijuteria, parament per la llar... i les millors xocolateries i pastisseries de tota la ciutat. La que més l’enllaminia era Can Llibre, on de tant en tant feia una parada «tècnica» per adquirir combustible abans de seguir passejant. A la façana de l’establiment, un escut imperial, amb corona i tot, proclamava que en Pere Llibre era Proveedor de la Real Casa. I a l’interior, confortablement assegudes a les tauletes de marbre, les dames i damisel·les de l’alta societat prenien gemes i bolados en platets de porcellana fina i xerès o mançanilla en copetes de cristall de Bohèmia.

La luxosa confiteria de Pere Llibre

 

(Retalls de la meva nova novel·la...)

L'ANY DEL TIFUS

   1914 va ser l’any del tifus. L’any que van morir més de dues mil persones només a Barcelona.

   El tifus, com en tots els entorns industrials, era endèmic a la ciutat, i de tant en tant es produïen unes quantes dotzenes de morts. Però l’epidèmia d’aquell any va superar sobre manera totes les anteriors. Encara avui se la recorda com una de les més virulentes que mai s’hagi patit.

   Els barris de Barcelona, gairebé tots, amb poques excepcions, es caracteritzaven per l’acumulació de brutícia per tot arreu. Als carrers i a les cases. Als balcons, on la gent criava conills i gallines per arrodonir la taula. Als patis, on hi tenien porcs i cabres. Als terrats, infestats de rates i de coloms... Aquell mateix estiu, els veïns del carrer Sant Pere Més Alt havien tingut l’humorada de penjar-hi uns cartells que deien: «Mil pessetes al qui provi que existeix un carrer més brut que aquest». I ho era tant i tant, de brut, que de vegades no es podia ni passar a causa de les piles d’escombraries, les sobres que la gent llançava daltabaix de les finestres, els trastos, els mobles vells i els matalassos abandonats que algun trinxeraire s’apropiava per estalviar-se de dormir directament a terra.

   A més a més, la majoria de les cases no tenien aigua corrent i les noies es feien un tip de fer viatges a les diverses fonts públiques del veïnat per omplir càntirs i galledes.

Hospital del Mar de Barcelona

   Les primeres alarmes es van originar aquell mes de setembre a Sant Andreu de Palomar. Els metges del districte estaven desbordats amb l’increment de casos de tifus. Aviat els van seguir els de Gràcia, els de la Barceloneta, els de la ciutat vella i fins i tot els del nounat Eixample. El doctor Ramon Turró, que era director del Laboratori Bacteriològic Municipal, després d’efectuar diversos anàlisis va denunciar que les fonts infectades eren les que es proveïen del vell aqüeducte de les aigües de Montcada. Però com que aquestes eren precisament les del servei municipal, que competia front a front amb un segon servei privat, el de la Societat General d’Aigües de Barcelona, alimentat pel riu Llobregat, l’Ajuntament s’anava fent el ronsa. No va precintar cap de les seves fonts fins a mitjans de novembre, quan l’epidèmia ja era fora de control.

   De seguida van treure el cap, com sorgides de la foscor, que no de l’oblit, les antigues supersticions medievals.

   —Càstig diví! —clamaven des dels púlpits capellans retrògrads.

   —Penediu-vos, pobres pecadors!

   —La fi del món s’acosta!

   El doctor Turró, molt més pragmàtic, es va dedicar a pintar a les fonts contaminades creus vermelles, com aquelles que, segons la Bíblia, els israelites d’Egipte havien estampat a les portes perquè Jahvè els identifiqués quan enviés la darrera plaga. I com que la gent no feia gaire cas de les creus, va decidir injectar permanganat a les canonades de les fonts perquè l’aigua sortís de color roig i dissuadís als qui encara se la bevien. Els elaboradors de sifó i de litins, com aquells del famós Doctor Gustin, que s’anunciaven a totes hores a la premsa, van fer el seu agost. També els cellers de vi i les fàbriques de cervesa. La casa Moritz feia un comunicat que deia que cap dels seus empleats estava encomanat!

   I, entremig de tot aquell enrenou, els metges lluitàvem amb desesper, buscant remeis que no existien pels més de vint-i-cinc mil contagiats que ja es comptabilitzaven a tots els hospitals de la ciutat.

   Va ser aquell any, l’any del tifus, que es va fundar l’Hospital del Mar.

Un altre paràgraf  expulsat del meu proper llibre...  que em sabia greu llençar

EL RIGODON DEL PASSEIG DE GRÀCIA

  Des de feina uns quants anys, i amb motiu de l’expansió inaturable de l’Eixample, el passeig de Gràcia s’havia convertit en l’eix de Barcelona. A banda i banda havien crescut, com rovellons a la tardor, palaus, palauets i fastuoses cases de veïns, signades pels arquitectes vuitcentistes i modernistes amb més crèdit del moment.

   I era en aquest decorat que es desplegava el rigodon dels elegants.

  Cada migdia, puntualment, des de les dotze fins a dos quarts de dues, el bo i millor de la burgesia barcelonina, i algun que altre aristòcrata no excessivament ranci, sortien a exhibir-se per la rambleta de pujant a mà dreta del passeig de Gràcia, entre els carrers Casp i Provença. A peu, a cavall i, sobretot, amb cotxe particular.

  El que més abundava eren les noies en edat de maridar, acompanyades per les seves mares, i els joves caçadors de cabelleres, que sortien a contemplar, sospesar i garbellar el catàleg estricte en el què havien d’obtenir esposa. Tots ells, tant dones com homes, anaven mudats amb el millor dels seus armaris: vestits, sabates, capells, ombrel·les i, sobretot, joies.

  L’estament mascle de l’espectacle barceloní tampoc escatimava els seus figurins, importats de les millors sastreries de Londres i París, les seves impecables toilettes i les seves joies. Com que la moda del moment els feia dur els cabells partits amb una rectilínia clenxa i engominats fins al deliri, la premsa satírica els havia penjat el sobrenom de «gomosos». Però no es tractava únicament dels fills ociosos de casa bona, sinó també d’industrials, banquers i fins i tot polítics que cap allà la una, i amb l’excusa que anaven a dinar, es deixaven caure pel passeig i se sumaven al rigodon. I com si seguissin els melodiosos passos d’aquest ball, pujaven i baixaven en un rítmic ritual d’elegàncies. Mirades de reüll, somriures més o menys velats, moviments de ventall o d’ombrel·la gairebé imperceptibles, barretades més o menys entusiastes, formaven part d’un llenguatge que només sabien desxifrar els qui pertanyien a aquell petit món.

  I quan semblava que la dansa ja havia arribat al prou i massa, aleshores canviava la música i el ritme. Pel bell mig del passeig de Gràcia, gairebé com si fos una rua de l’elegància suprema, començaven a aparèixer els troncs de cavalls més luxosos, carretel·les descobertes, tílburis de llampants colors, berlines xarolades... I entremig, com una mena de guàrdia reial que els escortessin, els cavallers, genets en llustrosos pura sangs andalusos, abillats amb acolorits vestits i barrets de copa, sols o en escamots; de vegades acompanyant alguna amazona de llargues faldilles, guants de pell de Rússia i xals voleiadors. Les més modernes, amb vestits tailleur i barrets forts que semblaven directament sostrets de la City londinenca.

  Gairebé tots els rics i poderosos de la ciutat es donaven cita, al migdia, al passeig de Gràcia. Entremig sempre s’hi colava alguna bella entretinguda amb deliris de grandesa, d’aquelles que cantaven, ballaven i feien «descorches» als teatres o als cafès-concert. La bona gent d’armilla les tolerava perquè sabia que eren amiguetes eventuals dels seus cadells en edat d’esbravar-se.

  A la una del migdia començava el compte enrera de l’espectacle quan, amb puntualitat suïssa, s’obrien amb un cert dramatisme les portes del palau neogrec dels marquesos de Marianao, a l’encreuament amb el carrer de les Corts Catalanes. Aleshores es produïa un compàs de tensió col·lectiva quan l’esposa del milionari, la Maria Dolors Sarriera, la principal dama de la societat barcelonina, sortia, amb cotxer i lacai, gronxada pel delicat moviment de la seva carretel·la estirada per dues precioses eugues. Elegant com cap altra, duia un gran llebrer als peus, com si fos una catifa, i voltava durant una mitja horeta, retornant amb arrogància les salutacions que li adreçaven de totes bandes, com si fos la mateixa reina.

  La sortida de la vedette d’aquell curiós ball d’elegàncies i d’interessos familiars i industrials marcava el principi de la fi. Després de fer unes quantes pujades i baixades pel passeig, la carretel·la de la marquesa se’n tornava a palau. S’obrien les cotxeres, penetrava el vehicle, l’auriga alçava el fuet fent una salutació i el ball es donava per acabat. Amb una celeritat extraordinària, el núvol de joies, sedes i velluts s’anava esfilagarsant, aclarint, fonent; desapareixien els passejants i els carruatges, es buidaven les voreres, s’esvaïen els perfums. A dos quarts de dues ja no hi quedava ningú a tot el passeig. Encara trigaria els seus bons deu minuts en veure’s envaït de nou; aquest cop pels obrers de la veïna vil·la de Gràcia que començaven a baixar a Barcelona pel torn de tarda.

Reescrivint la meva propera novel·la, he fet saltar aquest text, per massa llarg. Però em sabia greu llençar-lo a la paperera...

DEL TOT TERRENY A LA «FRAGONETA»

  Un Camaco enfilat dalt d'un vehicle tot terreny amb tracció a les quatre rodes (d'ara endavant 4 x 4) té, segons els Pagesos, un nom específic: Saltamarges.

  Estic plenament convençuda que la moda dels 4 x 4 és el fruit d'una terrible enveja urbana envers aquella parcel·la exclusiva que enorgullia als Pagesos de tota la vida: el vehicle rural. El jeep, que en deien quan jo era petita.

  Aquests vehicles tenien per als urbanites de carrers més o menys llisos i cotxes més o menys suaus, un component d'aventura i d'emoció del que difícilment podien sostreure's.

  A principis dels anys 90 del passat segle la consigna era «compra't un 4 x 4 i a la muntanya, a fer l'animal!». La desbandada va ser tan gran que semblava que si no tenies un 4 x 4 no tenies res.

  Els més babaus, que es van afanyar a canviar l'utilitari per un d'aquells trastos de dimensions descomunals, es preguntaven, després, «què fa un 4 x 4 com tu en una ciutat com aquesta?». Alguns el van aguantar el temps just per tornar-lo a canviar per un turisme «d'asfalt», més manejable.

  Els qui tenen més peles, li han trobat una sortida que fins i tot sembla que en lloc de solució sigui frivolitat: han convertit el 4 x 4 en segon cotxe, i l'han posat en mans de les seves dones, perquè vagin a recollir els nens a l'escola, i així puguin embussar força els carrers estretets de la part alta de Can Fanga. Mentrestant ells circulen per la ciutat a bord dels seus còmodes i manejables turismes. Això sí: quan arriba el cap de setmana, es transformen en Els Reis de la Muntanya!

Els Camacos es preguntaven: «què fa un 4 x 4 com tu en una ciutat com aquesta?».

  Als Pagesos tot això no els ha fet gens de gràcia: acusen els conductors de 4 x 4 (als qui, evidentment han decidit identificar com a Camacos) de destrossar camins, trinxar vinyes, o aixafar l'herba que ha de pasturar el bestiar. Però en realitat és que estan enfadats per aquesta invasió d’estil automobilístic.

  I els Camacos, que en el fons del seu cor sempre enyoraran aquells orígens pagesos que tots tenen, ara s’han deixat seduir per la moda del monovolum, que és el que més s’assembla a la «fragoneta de los malacatones» —la furgoneta dels préssecs, segons Cruz y Raya— que fan servir els Pagesos per anar a mercat... (Goita, Camaco! Vale, Pagès!, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1997).

CAMACOS, PAGESOS... I CULERS

  Antigament, una cosa distingia els Camacos dels Pagesos: els primers practicaven, de seguida que tenien una estona lliure, els més variats esports. Els segons, que ja feien cada dia més exercici del que haurien volgut, pensaven que això de l'esport no eren sinó ganes de fer el numeret.

  Però a mesura que els Pagesos s'han anat tornant més urbans —mal que els pesi— i han deixat d'exercir feines «físiques», s'han aproximat a les afeccions dels Camacos.

  No cal dir a l’hora de seure davant del televisor i cridar allò de «oe, oe, oe, oeeeeeeee».

  El Barça és, per definició, l'equip de futbol de Can Fanga. Dels Pixapins. No pas dels catalans.

  O és que, potser, a part de ser més que un club és també més que... Camaco?

  Qualsevol ho sospitaria, veient la mà de penyes «barcistes» que existeixen a Comarques, i la que s'organitza cada vegada que hi ha partit al Camp Nou i tota la Pagesada envaeix la Diagonal a la caça i captura d'un lloc on entaforar el cotxe...

El Barça és l’equip de futbol  de Can Fanga.  Dels pixapins, no dels catalans.

  Deu ser la única ocasió en que la paraula «Barcelona» se salva de ser vilipendiada pels de Pagès.

  Ja ho diu l'himne de l'equip: «Tant se val d'on, venim, si del sud o del nord, ara estem d'acord, estem d'acord: una bandera ens agermana!».

  També és una llàstima que, en lloc de tenir franges grogues i vermelles, la bandera que agermana Pagesos i Camacos les tingui blaves i vermelles (perdó: granes!). I que aquest agermanament no deixi de ser, en el fons, una mica fictici. Perquè estic convençuda que si l'equip de futbol de Can Fanga en lloc de ser un dels millors del món fos una mediocritat, cap Pagès no tindria el més mínim interès a agermanar-se i compartir grada amb un Camaco.

  

  Però trobo que els Pagesos, que darrerament es mostren tan reivindicadors dels seus espais pairals, haurien de plantejar-se si no va essent hora d'expropiar el Barça als culers Camacos, o de canviar el nom de l'equip dels seus dolorosos amors, i que en lloc de dir-se Barça es digui Cata.

  O si més no, la ubicació del camp.

  Espai no els en faltaria, per a construir un estadi amb una capacitat unes quantes vegades superior al Camp Nou... (Goita, Camaco! Vale, Pagès!, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1997).

LES DONES, DOLENTES PER NATURALESA

  Durant aproximadament tres segles, fins que el Concili de Nicea va decidir que sí, la religió cristiana estava convençuda que la dona no tenia ànima com l’home. Perquè a les escriptures no s’especificava que Jahvè li hagués insuflat.

 I perquè, com deia el Malleus Maleficarum, el manual dels inquisidors Kramer i Sprenger, provenia d’una costella, d’una peça corbada, sense rectitud.

  I perquè va ser la culpable del pecat original.

  Al segle III Tertul·lià, un dels pares de l’Església cristiana, després d’indicar a la dona que hauria d’anar sempre de dol, coberta de parracs i fent penitència, justifica la seva duresa: «Dona, tu ets la porta del Diable. Ets tu qui ha tocat l’arbre de Satanàs, i la primera que ha violat la llei divina; tu ets la que vas convèncer aquell al qui el Diable no va poder atacar.»

  Per als teòlegs de l’Edat Mitjana (i faig un popurri per no estendrem massa), les dones eren: cobdicioses, mentideres, arrogants, hipòcrites, peresoses, immorals, impúdiques, pèrfides, cruels, llobes, lleones de Satan, feres de la luxúria, metzines pels creients, sangoneres, vampires... Segons això, les dones pequen més que els homes. (Això explicaria, probablement, que la població reclusa femenina sigui, hi hagi estat sempre... cent vegades inferior a la masculina!).

Per a Sant Tomàs d'Aquino   la dona era una «criatura ocasional i accidental»

   Una dotzena de segles més tard, fray Martín de Castañega argumenta els motius de tanta dolenteria femenina: perquè Crist va apartar les dones de l'administra­ció dels Sants Sagraments; perquè com que són més dèbils, demanen el favor del Diable i poden ser més fàcilment en­ganyades per ell, i perquè són més curioses de saber i escodrinyar les coses ocultes i més xerraires, més iracundes i més venjatives.

  Curiosament, el bon frare no esmenta el principal argument utilitzat pels misògins: el sexe. En canvi, pels autors del Malleus les passions carnals són insaciables en les dones (es veu que molt al contrari que en els homes!) i per això cauen en mans del Diable. La con­clusió final d’aquesta teoria no té preu: «Beneït sigui l’Altíssim, que fins el present ha preservat el sexe masculí d’un delicte tan gran: perquè Ell, que va voler néixer i patir en aquest sexe, li ha concedit aquest privilegi als mascles».

  I si algú s’hagués atrevit, que ho dubto, a parlar de la luxúria masculina, la resposta hagués estat clara i contundent: per la dona, que no és res més que un cos —una «criatura ocasional i accidental», en paraules de sant Tomàs d’Aquino— el pecat és intrínsec per la seva pròpia naturalesa; mentre que als pobres mascles el pecat els arriba per mitjà de la temptació externa... de la dona. (El Diable és català, Angle Editorial, Barcelona, 2014)