Des de feina uns quants anys, i amb
motiu de l’expansió inaturable de l’Eixample, el passeig
de Gràcia s’havia convertit en l’eix de Barcelona. A banda i banda
havien crescut, com rovellons a la tardor, palaus, palauets i fastuoses cases
de veïns, signades pels arquitectes vuitcentistes i modernistes amb més crèdit
del moment.
I era en aquest decorat que es
desplegava el rigodon dels elegants.
Cada migdia, puntualment, des de les
dotze fins a dos quarts de dues, el bo i millor de la burgesia barcelonina, i
algun que altre aristòcrata no excessivament ranci, sortien a exhibir-se per la
rambleta de pujant a mà dreta del passeig de Gràcia, entre els carrers Casp i
Provença. A peu, a cavall i, sobretot, amb cotxe particular.
El que més abundava
eren les noies en edat de maridar, acompanyades per les seves mares, i els
joves caçadors de cabelleres, que sortien a contemplar, sospesar i garbellar el
catàleg estricte en el què havien d’obtenir esposa. Tots ells, tant dones com homes,
anaven mudats amb el millor dels seus armaris: vestits, sabates, capells,
ombrel·les i, sobretot, joies.
L’estament mascle
de l’espectacle barceloní tampoc escatimava els seus figurins, importats de les
millors sastreries de Londres i París, les seves impecables toilettes i les
seves joies. Com que la moda del moment els feia dur els cabells partits amb
una rectilínia clenxa i engominats fins al deliri, la premsa satírica els havia
penjat el sobrenom de «gomosos». Però no es tractava únicament dels fills
ociosos de casa bona, sinó també d’industrials, banquers i fins i tot polítics
que cap allà la una, i amb l’excusa que anaven a dinar, es deixaven caure pel
passeig i se sumaven al rigodon. I com si seguissin els melodiosos passos
d’aquest ball, pujaven i baixaven en un rítmic ritual d’elegàncies. Mirades de
reüll, somriures més o menys velats, moviments de ventall o d’ombrel·la gairebé
imperceptibles, barretades més o menys entusiastes, formaven part d’un
llenguatge que només sabien desxifrar els qui pertanyien a aquell petit món.
I quan semblava que
la dansa ja havia arribat al prou i massa, aleshores canviava la música i el
ritme. Pel bell mig del passeig de Gràcia, gairebé com si fos una rua de
l’elegància suprema, començaven a aparèixer els troncs de cavalls més luxosos,
carretel·les descobertes, tílburis de llampants colors, berlines xarolades... I
entremig, com una mena de guàrdia reial que els escortessin, els cavallers,
genets en llustrosos pura sangs andalusos, abillats amb acolorits vestits i barrets
de copa, sols o en escamots; de vegades acompanyant alguna amazona de llargues
faldilles, guants de pell de Rússia i xals voleiadors. Les més modernes, amb
vestits tailleur i barrets forts que semblaven directament sostrets de
la City londinenca.
Gairebé tots els
rics i poderosos de la ciutat es donaven cita, al migdia, al passeig de Gràcia.
Entremig sempre s’hi colava alguna bella entretinguda amb deliris de grandesa,
d’aquelles que cantaven, ballaven i feien «descorches» als teatres o als
cafès-concert. La bona gent d’armilla les tolerava perquè sabia que eren
amiguetes eventuals dels seus cadells en edat d’esbravar-se.
A la una del migdia
començava el compte enrera de l’espectacle quan, amb puntualitat suïssa,
s’obrien amb un cert dramatisme les portes del palau neogrec dels marquesos de
Marianao, a l’encreuament amb el carrer de les Corts Catalanes. Aleshores es
produïa un compàs de tensió col·lectiva quan l’esposa del milionari, la Maria
Dolors Sarriera, la principal dama de la societat barcelonina, sortia, amb
cotxer i lacai, gronxada pel delicat moviment de la seva carretel·la estirada
per dues precioses eugues. Elegant com cap altra, duia un gran llebrer als
peus, com si fos una catifa, i voltava durant una mitja horeta, retornant amb
arrogància les salutacions que li adreçaven de totes bandes, com si fos la
mateixa reina.
La sortida de la
vedette d’aquell curiós ball d’elegàncies i d’interessos familiars i
industrials marcava el principi de la fi. Després de fer unes quantes pujades i
baixades pel passeig, la carretel·la de la marquesa se’n tornava a palau.
S’obrien les cotxeres, penetrava el vehicle, l’auriga alçava el fuet fent una
salutació i el ball es donava per acabat. Amb una celeritat extraordinària, el
núvol de joies, sedes i velluts s’anava esfilagarsant, aclarint, fonent;
desapareixien els passejants i els carruatges, es buidaven les voreres,
s’esvaïen els perfums. A dos quarts de dues ja no hi quedava ningú a tot el
passeig. Encara trigaria els seus bons deu minuts en veure’s envaït de nou;
aquest cop pels obrers de la veïna vil·la de Gràcia que començaven a baixar a
Barcelona pel torn de tarda.
Reescrivint la meva propera
novel·la,
he fet saltar aquest text, per
massa llarg.
Però em sabia greu llençar-lo a la
paperera...
|
