RÈQUIEM PER SHERLOCK HOLMES

 

         Sir Arthur Conan Doyle
            mort serà.
            Honra i justícia
            salvats quedaran.
            M.
 
M.?!
    L’Inspector en Cap llegeix i rellegeix els versets, si és que se’n pot dir així, d’aquest grapat de frases mal rimades. 

    Diverses vegades. Cada cop més enfadat.

    Ema de merda!

    Odia els anònims. La covardia que impliquen.

    I odia comprendre que la covardia és el més petit dels seus problemes.

    Sir Arthur Conan Doyle mort serà?

   Com en una de les seves famoses històries protagonitzades pel seu famós Sherlock Holmes… s’insinua que Doyle serà assassinat? L’Inspector en Cap inspira profundament.

   La nit repta amb lentitud per damunt de l’escriptori. Una pluja insidiosa de gotes de llum i de tinta castiga les finestres de l’edifici, un palau del Renaixement on amb prou feines brillen unes quantes bombetes als despatxos dels oficials de guàrdia. Barrejats amb l’olor i el crepitar del xàfec, es filtren dins la tranquil·la oficina el mormol del corrent, el brunzit d’un motor, el xiulet d’una sirena, les remors habituals del riu al costat del qual s’alcen les instal·lacions de l’organització policial més famosa del món.

    L’Inspector de Scotland Yard deixa vagar la mirada cansada i furiosa per aquells versos d’estil una mica innocent. O una mica grotesc. Estan escrits amb llapis de punta gruixuda, de color violeta, amb polida cal·ligrafia anònima; aquella cal·ligrafia tan regular que tracen els pàrvuls als quaderns d’aprenentatge. Cap tret distintiu; ni tan sols a les majúscules.

       I la signatura, aquesta solitària inicial d’impremta.
       M.
       L’Inspector en Cap parpelleja, intentant expulsar la son que el tempta.

   En circumstàncies normals, ja faria hores que l’anònim hauria estat convenientment arxivat a l’interior d’alguna de les nombroses carpetes que guarden els grapats de poca-soltades que arriben a Scotland Yard al llarg de l’any.

        En circumstàncies normals.
        Però… Sir Arthur Conan Doyle?
        Precisament ell?
        Assassinat?
        Per què?
        Per qui?

           
            1. Sir Arthur Conan Doyle ha… traspassat
 
            Le Journal Français
            (Edició de tarda)
            Dilluns, 7 de juliol de 1930
            SIR ARTHUR CONAN DOYLE HA MORT
            Avui, a les 9:15 del matí, hora local, després de sofrir una crisi cardíaca, ha mort a la

          seva residència de Windlesham, localitat de Crowborough, Sussex, l’insigne escriptor,

          pare del detectiu més famós de la història de la literatura.
            Del nostre corresponsal a Londres, Miquèu Lafay.
           
El pitjor que tenen els morts és que tots s’assemblen entre ells. La pal·lidesa groguenca, la pell flàccida, les parpelles de sobte marcides vetllant els ulls, el rictus d’aflicció que adquireixen els llavis que ja grisegen… Però el de Sir Arthur Conan Doyle no s’assembla a cap altre cadàver. Perquè Sir Arthur Conan Doyle no és un mort: és un esperit.

    —Va passar mentre estava assegut a la seva butaca preferida —explicava el seu fill Adrian, instituït en portaveu funerari—, davant la finestra del dormitori, contemplant els ocells del jardí. Simplement, es va adormir. Segueix aquí, amb nosaltres. 

    És el mínim que caldria esperar d’algú que s’ha dedicat en cos i ànima, durant la seva vida terrenal, a la causa espiritista. Per això, el creador de Sherlock Holmes no pot ser un difunt vulgar i corrent, com els que investiga a les novel·les el seu famós fill (ell sí, diverses vegades mort, assassinat pel seu propi pare). A Doyle no el rebran, després d’aquest darrer, definitiu, atac de cor, ni el no-res dels ateus ni els àngels dels creients. A Doyle el rebran aquells esperits de l’Altre Món, els quals mai va arribar a veure en vida però en què va creure amb fervor fins a l’últim moment. De fet, una setmana abans del traspàs —als espiritistes no els agrada el terme «mort», massa negatiu—, encara es va llevar del seu llit de malalt i va pujar amb penes i treballs les escales del Home Office per reunir-se amb el ministre de l’Interior. Volia tirar-li en cara que als seus amics, els mèdiums, els empaités la legislació anglesa, acusant-los de «vagabunderia i predicció del futur», una peça jurídica vuitcentista rescatada del bagul de les lleis adormides per defensar la societat d’aquella moderna plaga d’intermediaris entre els vius i els… traspassats.