Sylvia
Lagarda-Mata va néixer un 24 de març que queia en Divendres de Dolor (potser d’aquí li vingui el seu
optimisme davant la vida).
Barcelonina de soca-rel, i amb el cor dividit entre la Catalunya
dels seus amors i el Lengadòc dels seus avantpassats, estima l’art, la
història i el dia a dia dels seus petits països amb una passió que l’han dut
sovint a situar les seves narracions a cavall d’ambdós.
Ja des de
la seva tendra infantesa es
dedicava a gargotejar, com Déu o el Diable li donaven a entendre, històries que
—afortunadament!— mai veuria publicades.
—afortunadament!— mai veuria publicades.
Ja de més grandeta, es va matricular a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB,
d'on va sortir-ne al cap de 5 anys llicenciada en Publicitat i, un parell d’anys després, en Periodisme.
Va compaginar els seus estudis amb treballs esporàdics a revistes; principalment a Rodamón, on redactava una secció, Rondalles barcelonines, en la que, basant-se en indrets i monuments de la Barcelona actual, inventava llegendes que no tenien més de 15 dies d’antiguitat.
Un cop
acabada la carrera es va dedicar a fer
de creativa per a diverses agències
de publicitat, fins que a un departament de la Generalitat de Catalunya, l'INCAVI li van dir que necessitaven una cap de promoció. S'hi va passar quatre anys fent de publicitària, per acabar guanyant per a l’entitat el premi «Distribución y Actualidad» a una de les 10 millors campanyes de l’estat espanyol i una nominació als Premis FAD pel cartell de la «VIIa. Mostra dels vins de Catalunya».
Enyorant el neguit de les agències, va fer el salt a Arge-Publicis-FCB, on va exercir de directora creativa.
Paral·lelament, es va dedicar a escriure
contes, un dels quals va ser premiat (El color, Certamen
Literari López Picó, 1986).
Els seus tractes amb una productora cinematogràfica, Aura Films, la van iniciar en el món dels guions. No només van adquirir els drets de la seva òpera prima (Buscant una estrella de rock) sinó que li van proposar de participar en la redacció d’un altre guió: Carambolas, del director Jesús Font.
En aquella època va dedicar un parell d’anys de la seva vida a estudiar un Master de Producció i Realització de vídeo
i televisió professional a la UPC. I amb el títol a la butxaca es va incorporar a Televisió de Catalunya (o sigui, TV3).
En les seves estones d’oci va escriure i publicar el seu primer llibre, un «divertimento» titulat Goita,
Camaco! Vale, Pagès! (2 edicions!).
Fora ja de TVC (on va restar 5 anys i va aprofitar per estudiar
un Curs de Producció Executiva de programes de televisió), es va incorporar a un projecte aventurat: guionista d’una petita productora, Imatge & Produccions 2010, on actualment segueix gargotejant papers, i on l'han deixat dirigir el seu primer documental: Montserrat vist per dins. En paral·lel, es va dedicar a fer classes de cinema i televisió de Grau Superior d’Audiovisuals i seminaris i conferències a algunes Universitats.
L’any 2006 torna al món dels guions amb un programa de pastisseria popular catalana: Dolça Catalunya, emès per TV3.
I l’any
següent queda finalista del Premi Sent Soví amb l’obra
històrico-policíaca-gastronòmica Mazapanes amargos, premiada —segons el jurat i la premsa— «per la seva elevada qualitat literària».
Això
l’anima a seguir escrivint; però el seu següent llibre, Fantasmes de Barcelona, es passa set anys rondant per les editorials. «No tenim cap
col·lecció que s’hi ajusti...». «No està de moda...». «No és un tema que
interessi...». «No té potencial...».
Fins que Angle
Editorial decideix que sí, que té una col·lecció que s’hi ajusta; que Barcelona
està de moda; que els fantasmes sempre interessen i que té un
potencial tremend: 4 edicions en català, 1 en castellà, 12 setmanes a la llista dels llibres més venuts... I segueix donant guerra a
les llibreries, malgrat que es va publicar l’any 2009.
Per tal
de treure-li el suc a aquesta veta de la fantasia real (o gairebé!),
escriu un assaig diabòlic: El Diable és català, i dos llibres per a gent
jove: Misteris de Barcelona per no dormir i Misteris de Catalunya per
passar por; tots tres amb Angle Editorial-Cossetània.
I
atrapada per les noves tecnologies, s’aventura amb dos blocs promocionals:
Com que sembla que és impossible viure de la ploma, amb la viciosa intenció de fer bullir l’olla (però també amb la viciosa intenció de contribuir a la creació de bons professionals), es dedica a donar classes de comunicació a una important Business School: EAE, Escola d’Administració d’Empreses.
L'any 2019 publica una novel·la ambientada en la fascinant Barcelona burgesa de finals del segle XIX:
L'Ombra de la Magui encara és al jardí (Columna)
La sombra de Magui aún está en el jardín (Destino).
L'Ombra de la Magui encara és al jardí (Columna)
La sombra de Magui aún está en el jardín (Destino).
I l'any següent, per a la seva editorial de capçalera, aquella Angle Editorial que sempre escolta els seus projectes amb entusiasme, un nou llibre de divulgació sobre història i llegendes de Catalunya que ja porta 2 edicions i molt de soroll:
Catalunya, terra de pirates
Dos anys després, publica una nova obra de divulgació que constitueix una mena de continuïtat amb
l’anterior: Catalunya, terra de bandolers (Angle Editorial, 2023).
En els darrers temps ha estat treballant per al Consell Comarcal del Maresme i també com a free-lance, recuperant els seus inicis en el món de la comunicació: la Publicitat.
Entre d'altres, ha dissenyat el cartell de la
Fira d'Escriptores del Maresme, entitat a la que pertany des de que resideix en una població d'aquesta comarca.
El 12 de febrer de 2024, diada de la copatrona de Barcelona Santa Eulàlia, Editorial Comanegra i ÀfOra Focus Edicions li fan lliurament del Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona per Veus de mort als Encants Vells, una obra ambientada a la Barcelona de mitjans del segle XIX, una ciutat de carrerons estrets, sense electricitat i envoltada de muralles que es converteix en l'escenari de tenebrosos crims...
